TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 2 OLOT -- L'ESTANY

De Monistrol a Montserrat
      






                                                                                 DIA 2



He dormit a cos de rei. No només perquè ho he fet còmodament instal·lat a la meva llitera i molt ben acompanyat de cinc Mossos d'Esquadra, també perquè les instal·lacions, malgrat siguin de principis del segle passat, son d'allò més interessants desde el punt de vista pràctic.
Son les set del matí del dia vint-i-vuit de maig, i a fora, en un fresc i apaivagat matí de primavera, en ple Passeig de Barcelona, de cop i volta es comença a respirar un ambient força ràcing.
Ruta dels volcans; diu el rètol que hi ha penjat a l'entrada de l'alberg. Quina casualitat! Precisament avui, fet que em fa pensar que no hi ha millor manera de començar el dia (anys enrere havia fet algunes curses del campionat de Catalunya amb un Talbot Samba), hi ha un ral·li de cotxes antics. En ple passeig, i posats en bateria, s'hi poden veure tota mena de joies de l'automobilisme d'antany, i que igual que aquesta torre, pertanyen al segle passat.
Mirant els cotxes, fet que assaboreixo molt, se m'ha fet tard.
Esmorzem tots plegats al menjador comunitari, on me n'adono que realment la torre, l'estupenda torre, és un alberg de joventut (hi ha una plaga de nens). Segello la credencial del pelegrí, pago i fico les alforges a corre-cuita. Estic neguitós per començar a donar-li als pedals una altra vegada.
Després d'arranjar un petit problema a la roda posterior de la burra de l'Àlex (l'hi he centrat les pinces del fre), m'acomiado molt efusivament dels meus amics i surto en direcció a la via del carrilet; haig de refer vuit quilòmetres fins trobat el tòtem de Sant Esteve d'en Bas.
Hi arribaré pocs minuts després.
A mig camí, atrapo un nodrit grup de ciclistes que van en la mateixa direcció. Un d'ells, un noi d'uns divuit any, em diu;
D'on ets?
De San Feliu de Guixolsli contesto.
Nosaltres anem a Platja d'Aro. Si vols podem anar junts.
Si però... és que jo no vaig a Sant Feliu.
A no? On vas...?
A Santiago.
Santiago? On és Santiago? És a prop de Sant Feliu?
Santiago de Compostelali dic Galícia.
Jo no sé si aquell noi es va pensar que m'havia tornat boig o què, però... va accelerar la marxa i ràpidament va desaparèixer de la meva vista.
Aviat arribo a Sant Esteve d'en Bas, on recordo perfectament la bifurcació on havia vist el tòtem informatiu. Aquest, amb les seves banderoles metàl·liques, m'indica cap a on haig d'anar; cap a la dreta. Som-hi doncs!
Arribo al petit i acollidor poble d'Hostalets d'en Bas, on segueixo trobant els senyals verticals en els encreuaments.
A partir d'aquí (haig de recordar que no porto cap tipus de mapa d'aquesta zona), la cosa es comença a complicar de veritat.
Els senyals, que fins aquell moment eren perfectament visibles, de cop i volta gairebé desapareixen. Deixo la carretera principal del poble per endinsar-me en una pista que pasa pel davant d'un parell de masies aparentment deshabitades. La pista, que inicialment devia fer uns tres metres d'amplada, ara, un parell de quilòmetres més tard, s'ha convertit en un camí de mig metre que cada vegada s'embruta més. No hi entenc res.
En una cruïlla, a la dreta, hi ha un petit rètol de fusta mal pintat que resa; camí ral de Vic. Si, si... jo vull anar a Vic! Aquest deu ser el camípenso. Cagada!!!
El camí de cabres, que més o menys conserva la seva amplada, comença a tirar cap amunt. Aquest fet, i junt a la gran quantitat de roques que brollen per tots cantons, m'obliga a posar el plat petit. Faig uns cent metres sobre la burra i poso peu a terra. Quelcom no va bé. Segueixo a peu, arrossegant la bici per un camí que cada vegada s'empina més i m'obliga a fer un sobre-esforç que sé que més aviat o més tard acabaré pagant. Passen els minuts, i ni la dificultat tècnica disminueix ni la pujada s'acaba. Porto tres quarts d'hora pujant i això sembla no tenir fi. Ja començo a angoixar-me.
El camí, que és com un túnel de vegetació (no es veu el cel), deu ser estupend fer-lo a peu. Bé, volia dir sense la burra... a peu ja l'estic fent en aquest maleït moment.
Google Mapspenso vull saber on sóc. Agafo el mòbil, però... no hi ha prou cobertura.
Segueixo pujant, fastiguejat, amb un terrible mal d'esquena (a peu, la bici pesa una barbaritat) que de tant en tant em produeix unes fiblades que em fan veure els estels.
Per fi, després de gairebé una hora de penúria, arribo a una esplanada on torno a provar el GPS del mòbil. Sembla que ara si que funciona... Sóc al mig del no res!!! No hi ha res a prop!!! Ni cap carretera ni cap lloc que es pugui considerar civilització. Res!!! Només aquest maleït camí que m'està deixant exhaurit per moments.
Suat i emprenyat com una mona decideixo tornar enrere.
Ara tot és baixada, però... quina baixada. Conscient que he perdut una hora de camí, baixo a tota velocitat intentant no caure en el parany de les presses. La burra, que encara no sé com està suportant aquests maleïts sotracs, només fa que zigzaguejar una i una altra vegada al voltant de les incomptables penyes que apareixen per tot arreu.
Les alforges és el que em fa més por. Si s'arribés a trencar algun dels suports degut a les fortes sotragades; ja puc plegar.
Per fi arribo a l'inici del camí. Tot em fa mal (també la moral). No només l'esquena per l'esforç de la pujada, també els braços i les mans per haver estat tanta estona esquivant els rocs i frenant. Estic molt empipat.
Torno enrere fins trobar de nou la carretera d'Hostalets d'en Bas.
A continuació, i ja un bri més relaxat, viro a la dreta, cap amunt, en direcció a Rupit.
Una forta pujada de quitrà que sembla no tenir fi, i que em fa pagar els excessos del camí ral, em porta exhaust fins a Rupit, Pruit i Cantonigròs, on com per art de màgia, una llarga, inesperada i infinita baixada, aconsegueix que em recuperi tan física com anímicament.
Santa Maria de Corcó, Sant Martí Sescorts, que queda a ma dreta i no haig d'entrar-hi. I així, encara en un excel·lent i més que merescut descens, fins arribar a Roda de Ter, on paro a menjar un entrepà i una birra en un bar de carretera atapeït de motocicletes Harley Davidson.
Estic molt cansat.
Uns minsos i fàcils quilòmetres em porten a la capital de la comarca d'Osona per la C-153, on com sempre a les grans ciutats, m'acabo perdent de la manera més flagrant possible.
Arribo a Vic, però no tinc ni punyetera idea d'on sóc. Altra vegada, agafo el mòbil i li pregunto molt amablement al senyor Google a veure si em pot indicar el camí fins a Sentfores... s'ho pensa uns segons i... "et voilá". Som-hi doncs! Pedalant, i amb el molt apreciat enginy a les mans, tot zigzaguejant pel mig de la ciutat, aconsegueixo trobar sense cap mena de dificultat el camí correcte.
Al·leluia! Un senyal...! Camí de Sant Jaume per Montserrat.
Entre Sentfores i Santa Eulàlia de Riuprimer haig de fer diverses rectificacions de ruta (està bastant mal senyalitzat) i refer el camí un parell de vegades.
Una incerta estona més tard, encara que, ara ja un pèl més complagut amb l'orografia del terreny, enganxo un corriol molt maco que voreja intermitentment una riera d'allò més afable amb els visitants. Allà, de cop i volta, com si fes dos dies que no menjava res, un fort cansament m'obliga a baixar el ritme de la cadència. Quelcom no va bépenso.
Deixo el camí i enfilo cap a Santa Eulàlia de Riuprimer per la carretera BP 4313, on paro a preguntar en un bar si hi ha algun lloc per pernoctar. La contundent resposta negativa, que per cert, me l'han deixat anar sense cap tipus de mirament (O tornes enrere fins a Vic, o has d'arribar fins a L'Estany o Santa Maria d'Olóem diuen Tu mateix), m'obliga a seguir pujant per una carretera que cada vegada s'enlaira més i més.
Quan porto uns feixucs i inacabables vint minuts, noto que les forces em comencen a fallar a un ritme esfereïdor. No només és la calor, que em xucla la poca l'energia que em queda de l'entrepà de Roda de Ter, ara, per acabar d'agreujar-ho, ja començo a tenir problemes a les cames. Un parell de revolts més i menjaré alguna cosapenso, ara ja un xic neguitós.
Les giragonses es succeeixen i no trobo el moment per parar.
Segueixo devorant quilòmetres molt a poc a poc, com si em fes por accelerar més del compte i posés en perill la meva integritat física. La maleïda suor, la mateixa que una i altra vegada es fica dins del meus ulls i em fa veure les estrelles, s'esmuny cara avall fins arribar al meu pit. Allà, de cop i volta, aquell degotall aconsegueix que me n'adoni que estic del tot amarat.
Per fi arribo a dalt de tot, on durant uns minuts circulo en paral·lel a la C-25 (eix transversal), però a un desnivell d'uns cinquanta metres. Més endavant trobo la bifurcació; recte Santa Maria d'Oló, esquerra L'Estany.
Viro cap a l'esquerra, cap a L'Estany, on m'han assegurat que hi ha un allotjament (alberg rural) que acull pelegrins.
Per fi una mica de baixada. Planeja, i... torna a pujar. Déu meu! Crec que no arribaré. En un revolt, quan segons el senyor Google encara falten quatre quilòmetres, em començo a marejar d'allò més (encara no he menjat). La burra va fent esses alhora que em començo a espantar de veritat. Poso peu a terra i en sento a la tanca metàl·lica del voral de la C-59. Em tiro una gran quantitat d'aigua pel coll, amb la intenció, si més no, que la gravetat la porti fins a la resta del cos i em refrigeri una mica.
Gairebé no sé ni el que em faig; uns minuts després, esparverat per les angoixants sensacions del mareig, busco infructuosament en el meu rebost... les meves galetes!!! Les meves estimades galetes farcides de xocolate no hi son!!! Sóc home mort!!!
Intento pujar a la burra amb les galetes al cap; És gairebé segur que les he oblidat a l'alberg d'Olot.
Passen els metres i els conto un per un, quan de cop i volta, en aparença, algú ha escoltat les meves pregàries. Sembla que la pujada, impassible a tot, comença a remetre la meva penúria.
Arribo a L'Estany destrossat.
Entro en un bar i demano una Coca-cola urgent i un entrepà de... no ho sé. Me n'adono que no controlo gaire la situació i que encara estic bastant marejat.
Entrepà doble de botifarra negra, bossa de patates chips i dues Coca-Cola, aconsegueixen, passat una hora ben bona, que em recuperi una mica de l'ensurt.
Déu meu! que malament que ho he passat. De veritat que pensava que no arribava.
Mentre em menjava l'exquisit dinar/berenar, li pregunto a la mestressa del local a veure si sap on és l'alberg... Em sembla que ja és ple, noiem diu però si vols, puc trucar-hi a veure si hi ha espai per a tu.
Faci, facili contesto li agraeixo molt.
Passen uns segons, i aquella dona torna amb males notíciesHo sento, em diuen que és ple.
Hi ha algun altre lloc per anar a dormir?
Ho sento, però... no hi ha res més al poble.
Així que faig?li pregunto hauré d'anar a dormir en un caixer automàtic...
Ho sento, noien contesta al poble no hi ha cap caixer automàtic.
Que fort! No m'ho puc creure!
Així doncs? Que faig?
Ves fins al següent poble.
Impossible!!! Sóc incapaç de fer un quilòmetre més.
Un moment, noi. Tinc una idea.
La mestressa, decidida i amb una idea al cap, marxa altra vegada cap al telèfon. Un parell de minuts més tard torna amb un somriure incipient i malèvol. T'he aconseguit allotjament, noi. Tinc uns amics que tenen un restaurant i a vegades lloguen habitacions.
La senyora, que amb tot moment m'ha tractat amb molta amabilitat, m'indica on és el restaurant esmentat. Em diu que ha trucat i que em reserven una habitació. Que quan hi vagi, que digui que vaig de part seva...
Agraint-li una vegada més les seves atencions, agafo la burra i intento sense massa anhels arribar fins el centre del poble. Arribo al lloc i... Tot és pleen diuen. No pot ser! Acabo de parlar amb la Neus i m'ha dit que teniu una habitació per a mi.
Un momentem diuen em sembla que hi ha hagut alguna badada.
Passen uns minuts i... bé, sembla que està tot clar...
En el temps que he trigat en arribar aquí, es veu que una parella de francesos han passat i els han confós amb mi i... els hi han donat la meva habitació!!!
Puc tenir més mala sort?
Em diuen que ho senten molt, però que ara, ells ja no hi poden fer res. Que els-hi sap molt de de greu aquesta confusió.
No tinc on passar la nitels hi dic, posant cara d'anyell deixeu-me un recó per petit que sigui.
Una dona de mitjana edat, agradable, que pel que sembla és la mare del propietari del local, em diu... Noi, si vols, jo m'estic fent un pis aquí al damunt. Encara no té llum ni aigua, però si vols... bé, t'hi puc posar un matalàs en un racó d'una de les habitacions.
Si, si... cap problemali dic a aquell àngel de dona li dono les gràcies, senyora.
Agraint-l'hi una i altra vegada que m'hagi aconseguit "allotjament", accepto de bon grau un petit inconvenient. Al no haver-hi aigua, no puc anar al lavabo a fer les meves necessitats fisiològiques. Segons sembla, i per estrany que pugui semblar, haig d'anar a casa seva a fer-ho. Només es tracta d'agafar un ascensor, baixar dos pisos i entrar per la porta de la terrassa que la molt amable senyora deixarà oberta per a l'ocasió. Espero que hagi informat al seu marit. No em vull imaginar que passaria si aquell bon home enxampés un desconegut mig despullat corrent per casa seva.
Avui és la final de la Champions, i jo, com que vull agrair d'alguna manera les atencions d'aquella família, en dutxo (a casa la jefa), em poso guapo i baixo al restaurant a menjar quelcom que em faci recuperar les meves forces.
Al final del matx, aquella gent que m'ha tractat com si fos un més de la família, per celebrar-ho (la victòria del Barça), m'han convidat a una molt més que agraïda copa de cava.
Una hora després i sota la influència etílica del mam (s'havia de celebrar. No es guanya una Champions cada dia), puc pujar a dormir al meu cau.
Entro al pis (a les fosques), i busco el racó on hores abans m'he establert. A continuació i no abans de fer una ullada per la finestra, que per cert, està oberta i entra una mica de llum del carrer, obro el sac de dormir i em fico a dins...
Bona nit.
No, bona nit, no!penso. Com sempre que dormo en casa aliena, i més quan vaig de ruta (la ingesta de líquids és molt gràn), a partir de mitja nit... haig de fer un pipí. Amb tota seguretat, fet que em té una mica esparverat, hauré d'aixecar-me i anar a fer una visita al lavabo de la senyora.
Dit i fet! Quan son les tres de la matinada en Siset ha d'anar al lavabo. Ara ve quan el matenpenso com que no puc circular a les fosques, agafo el frontal i me'l poso al cap. És just en aquell moment que penso; "Hòstia"! I si algun veí veu una llum que es mou dins un pis que saben que és buit? Poden pensar que uns lladregots estan robant? Son capaços de trucar a la policia? Esparverat, agafo l'ascensor i baixo dos pisos fins on hi ha el lavabo de la jefa. Hi entro molt a poc a poc, intentant si més no, no fer soroll per no alertar als inquilins de la casa... no m'acabo de creure que aquesta hora, mig dormit i sota la llum d'una llanterna, estigui buscant un lavabo en un pis que està dues plantes per sota del meu l'allotjament.
Ara si, bona nit i bon camí.



Sant Jaume ses Oliveres
Canal d'Urgell







 


Monestir de Montserrat