TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 4 MONTSERRAT -- TARREGA


Montserrat


     

                                                                                 DIA 4


A primera hora del matí, barrejat amb la boirina de les alçades, per primera vegada puc assaborir la natura en estat pur.
El silenci, gairebé absolut, s'esmicola amb el soroll de les meves botes quan baixo per la graonada de l'alberg.
L'incipient astre rei, que tot just acaba de treure el nas, em dóna el bon dia alhora que m'anuncia que aviat tornarà a amagar-se per a sempre més.
El servei meteorològic, ahir, va anunciar que el mal temps predominaria a tota Catalunya. De totes maneres, l'experiència, que ja és considerablement dilatada, em diu que no els hi haig de fer més cas del compte.
Si he superat el tercer dia, és gairebé segur que arribaré fins al final...
Ara, aquí, al Monestir de Montserrat, sóc al punt de partida del meu primer Camí de Sant Jaume, al 2009. Aquesta vegada però, ja porto a les meves cames més de dos-cents quilòmetres. Espero que això no sigui un llast per arribar a Galícia.
Demà al matí, quan surti de Tàrrega, intentaré fer una ruta nova per no haver de fer de nou l'avorrit, inacabable i nociu desert dels Monegros. Aquesta bifurcació, que només l'agafaré si el temps ho permet, m'ha de portar després de dos dies de travessa fins la confluència amb el Camí Aragonès, a Santa Cilia de Jaca.
Quan arribi a la capital de la comarca de l'Urgell, ja a la plana de Lleida, agafaré el trencant (al costat de l'estació del ferrocarril) que va cap al nord-oest, en direcció Balaguer. El Road-Book és el següent; Tàrrega, Tornabous, La Fuliola, Linyola, Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Alfarràs, Tamarite de LLitera, Monzón, Selgua, Ilche, Berbegal, Lacuadrada, Pertusa, Antillón, Pueyo de Fañanás, Fañanás, Ola, Tierz, Huesca, Chimillas, Bolea, Anies, Loarre (imprescindible visitar el castell), Sarsamarcuello, Estación de Santa Maria y la Peña, Ena, Botaya, Monestir de San Juan de la Peña, Santa Cruz de la Serós i Santa Cilia de Jaca. (Desde Montserrat hi ha 309 km.) Si no es trenca rés i no em perdo, crec que en tres dies sóc capaç de fer-ho.
Surto de Montserrat, aquest cop de baixada, en direcció a la petita església romànica de Santa Cecília. (Passat el pàrking d'autobusos hi ha una carretera que vira a l'esquerra). Allà, vorejant les muntanyes, amb un tranquil puja/baixa constant i amb una cadència que convida a la reflexió, arribo a Can Massana.
A Partir d'aquest punt, els pobles, que ja començo a recordar del meu anterior viatge, es succeeixen ràpidament sota un cel que amenaça pluja.
Just després de cruspir-me Castelloli, que per cert, son quatre pedalades, passo per sota l'A-2 on sento un soroll molt estrany, un soroll que em recorda... No és possible!!! Un altra raid trencat!!! De cop i volta me n'adono que la roda (la del darrera), s'ha deformat considerablement. No arriba a ser un vuit, però, gairebé.
Això no és normal.
Arribo empipat i alhora angoixat a Igualada, on intento, igual que vaig fer a Sant Feliu de Pallerols, trobar un taller de bicicletes on poder arranjar el problema. Entro en un bar i pregunto a veure si saben on n'hi ha un. Si, si, cap problemaen diuen n'hi ha un dos carrers més enllà. Un parell de voltes i... ja el tinc!
És tancat!!! A la porta, hi ha un rètol que resa; dilluns tancat.
No fotem! I ara que?
Bé, m'imagino que en una ciutat de més de trenta mil habitants, deu haver-hi més d'un taller de bicicletes. A més, algun obrirà el dilluns? No?
Després de preguntar a un parell de personatges d'allò més... bé, no sabria pas definir-los, i veien que no es posaven d'acord en quina direcció havia d'agafar, li pregunto al senyor Google a veure si sap l'adreça del local que m'han recomanat. No només ho sap, sinó que, a més a més m'hi acompanya fins a la porta. Beneïda tecnologia.
Entre una cosa i l'altra, tres quarts d'hora de retard i quinze euros de penalització.
Som-hi doncs, que ja tinc roda nova!
Igualada, Sant Genís, Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Argençola, el maleït coll de la Panadella, Pallerols...
Hi ha una anècdota que se m'escapava; passat Sant Jaume de Sesoliveres, abans d'arribar a Jorba, i quan tot just fa uns tres quilòmetres que he sortit d'Igualada, m'he emportat un bon ensurt; ja he vist que estaven en obres, però, jo ni cas. Una vegada més, i fent-li cas a la meva obsoleta intuïció, he seguit pel camí senyalitzat. Segueixo endavant, però, de cop i volta i sense que hi hagués cap rètol de prohibit el pas, em trobo amb un parell de tanques de formigó que em barren el camí. Entre mig, però, hi ha un cert espai. Exactamentpenso jo el que necessita la meva burra per passar. Només han passat cinquanta metres que me n'adono que quelcom no funciona... collons!!! Gairebé em foto a daltabaix!!!
Un penya-segat!!! Les obres faraòniques d'alguna nova carretera han rebaixat la muntanya uns seixanta metres. És impossible Baixar.
Emprenyat, torno enrere, on trobo una furgoneta carregada de "morenos" que ve del "Centro Reto" que m'informa que el camí s'ha modificat degut a les obres públiques. Podrien posar un rètolels hi dic.
Ja hi ésem contesten una mica petit però hi és.
Havent-li agraït la ressenya a aquell simpàtic conductor, torno enrere fins el punt on m'han dit que hi havia la bifurcació. "Et voilá"! aquí està... i tan petita. Està pintada a la part posterior d'una de les tanques de protecció de la carretera. Allà, agafo la burra i la faig passar per sobre la tanca (no vegis com pesa). M'enganxo al voral de la carretera i... som-hi! fins a Jorba pel quitrà.
Arribo a Sant Antolí i Vilanova, Hostalets i Sant Pere dels Arquells, on agafo una pista de terra que va en paral·lel a l'N-II. Allà, i sense recordar en absolut aquell corriol, les sagetes m'indiquen un sobtat gir a l'esquerra. No ho entencpenso capficat com és possible que em faci abandonar aquesta magnífica pista per fer-me passar per un corriol que enfila cap a la muntanya.
Una mica emprenyat i acoquinat alhora, no només pel fet d'haver de grimpar amb la burra al costat, cosa que ja m'ho veia a venir, també perquè sembla que en qualsevol moment, imminent, està a punt de descarregar un xàfec d'allò més abundós. Ara, en aquest instant, quan sembla que he arribat a la part més alta del turó, el camí, per dir-ho d'alguna manera, és una successió de ziga-zagues i ondulacions del terreny que aconsegueixen, malgrat em costi reconèixer-ho, que un petit esbós de somriure s'escapi dels meus llavis i em faci gaudir.
Quant estic fent una trialera, amb les sofertes alforges anant d'un costat a l'altre de la burra, sento quelcom que em fa posar la pell de gallina. Un tro aterrador s'ha esmunyit dels núvols que hi tinc al damunt. Ara, quan de cop i volta comencen a caure quatre gotes, sembla que al cel hi comencen a remenar mobles de certa grandària. Déu meu quin xàfec!!!
Ràpidament, agafo la funda de protecció (bosses d'escombraries) i les poso al damunt de les alforges per protegir-les del líquid element. Després, a tota velocitat, com si la meva vida hi fos en joc, agafo l'impermeable i me'l fico alhora que me'n recordo i faig baixar a la terra tots els sants que conec. Que collons hi faig, plovent, en un corriol enmig del no res. I és que ni tan sol sé on va a pararpenso, emprenyat com una mona mira que anava bé per la pista!!!
Un maleït, inacabable i angoixant quart d'hora més sota la pluja, pujant i baixant esglaons i arrels, aconsegueixen que segueixi "despotricant" en totes direccions. Per fi, al fons, després d'un tobogan de mig centenar de metres, sembla que arribo a... La mateixa pista que he abandonat fa mitja hora!!! No m'ho puc creure!!! Seré tanoca!!!
Ensorrat davant la flagrant prova que l'he cagat, viro cap al nord-oest en direcció a Vergós i Cervera.
Paro a la capital de la Segarra a cercar un aixopluc que em permeti descansar una estona. Allà, a l'entrada d'aquell garatge, xop com un ànec, em distrec veient passar els cotxes que circulen en direcció al centre de la vila.
No para de ploure.
Per fi, després de gairebé mitja hora de perdre el temps, la pluja em dóna una treva i entro a la població a cercar les sagetes grogues que m'han d'indicar com sortir-ne pel camí correcte. ¿...? Ja fa estona que les he perdut de vista i... bé, sembla que allà dalt algú s'està enfadant de veritat... El cel, negre a no poder més, m'augura que més aviat que tard hauré de sortir corrent.
Estic dubtant de si quedar-me aquí a fer nit o, com tenia previst, intentar arribar a Tàrrega. Decideixo passar del camí, sortir ràpidament de la vila i replegar una via de servei que va en paral·lel a l'A-2 en direcció a Tàrrega. Haig d'arribar-hi ràpidpenso, acollonit no vull que m'enganxi la tempesta. Mentre sóc allà mig, ciclant com un boig pel costat dret de l'esmentada autopista, la pluja comença altra vegada a fer acte de presència i em deixa amarat de dalt a baix. Faig onze quilòmetres a tota pastilla per arribar a la capital de la comarca de l'Urgell. I no ho faig per plaer, ho faig abans no m'enxampi la negror que tinc a les espatlles...


Plaça del Pilar


Plaça del Pilar (Zaragoza)



GR-99