TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

PRÒLEG

Plaça de la Catedral de Burgos

                                                                                                                                 
                                                                               PRÒLEG




Falten menys de vint-i-quatre hores i ja estic d'allò més esparverat. No només és el temps, que sembla que a partir de demà tornarà el reguitzell de canvis climatològics típics de la primavera, també és el fet de la manca d'informació a la zona de Sarsamarcuello (Huesca). Allà, passat el Castell de Loarre, lloc per on tinc previst passar aquesta vegada, pel que sembla hi ha un tram d'uns vuitanta quilòmetres molt poc recomanat pels ciclistes. A partir d'aquest punt fins arribar a Santa Cília de Jaca, ja al Camí Aragonès, és molt possible que hagi d'arrossegar la burra durant un bon tall de la jornada. La intenció a partir d'allà, és virar a l'oest, cap a Puente la Reina/Gares (Navarra), i incorporar-me al Camí Francès, que per cert, ha començat seixanta-set quilòmetres enrere a la petita localitat d'Orreaga/ Roncesvalles.

Un cop incorporar al Camí per excel·lència, es tracta de viatjar sempre en direcció oest, cap a Galícia. Allà, si el temps, estat físic i l'economia ho permeten, m'agradaria seguir un parell de jornades més, fins arribar a Finisterre/Fisterra.
Tot al seu temps.
També tinc una manca d'informació a la zona d'El Pasteral. Desconec si el camí marcat, el que voreja les vies de servei dels pantans de Sau i Susqueda fins a Vilanova de Sau, són ciclables o no. De totes maneres, això, igual que molts altres indrets de la travessa, no em te massa amoïnat, ja que sempre n'he estat segur que l'atzar i la incertitud són un bon aliat de l'aventura.
Ja tinc ganes de començar a pedalar de nou, però, no com a les rutes habituals de cada cap de setmana, aquelles que tenen una geometria circular i que malauradament et tornen a casa. Aquesta és diferent; és una ruta on sempre vas en línia recta i mai tornes enrere. A més, cada matí, al desvetllar-te, ho fas en un llit diferent al del dia precedent. Allà, en aquell nou poble on has pernoctat, has conegut gent afable de l'altre punta d'Espanya, o fins i tot de l'altre punta del món, que t'ha convidat a menjar i assaborir quelcom dispar. Cada dia tot és nou; la gent, els pobles, el temps, la gastronomia, l'arquitectura, el folklore, la cultura... I això, el cos i l'ànima ho agraeixen d'allò més. És per aquest motiu que t'has d'entossudir que la ruta sigui el més vasta possible, ja que d'aquesta manera, és ben segur que t'omplirà d'experiències.
Ara, gairebé dos anys després, tinc la imperiosa i indefugible necessitat de tornar-hi. No només per refer el camí i recuperar tot allò que amb el neguit de la incertesa em vaig perdre. També! Però això potser encara és més valuós; per tornar a assaborir aquelles estranyes percepcions, sobre tot, i això ho sap tothom que ha fet el Camí de Sant Jaume, aquelles que tan bon gust de boca ens van deixar en el nostre esmicolat esperit.


 



 


DIA 1 SANT FELIU DE GUIXOLS -- OLOT


Sant Feliu de Pallerols








 
                                                                         

                                                                              DIA 1

 
Surto de Sant Feliu de Guixols més aviat tard, sobre les nou del matí. La meva intenció, llevat que no es trenqui res i el temps ho permeti, és fer una primera etapa d'uns vuitanta quilòmetres, al menys fins arribar a Vilanova de Sau o Vic.
Aquesta vegada però, no es tracta només de fer el Camí de Sant Jaume en la seva diversitat més personal (diuen que és la que t'adreça de la porta de casa teva, ja sigui a peu, a cavall o en bicicleta, fins a Santiago de Compostela) sinó de connectar el Mar Mediterrani amb l'Oceà Atlàntic (de Sant Feliu fins a Fisterra; 1600 quilòmetres a través d'una bona part de la geografia espanyola). I així ho faig. Surto per la porta de casa meva amb l'equipament ciclista pertinent i la burra carregada com mai; aquesta vegada he volgut despendre'm de qualsevol pes a l'esquena i passar-ho tot a les alforges. No només hi he hagut de posar una bossa suplementaria al damunt, suportada aquesta per una xarxa elàstica, també, i això m'ha anat d'allò més bé, una petita bossa de manillar pels útils més importants; (càmera de fotos, frontal, cartera i mòbil). En aquesta bossa addicional, encara que, sabent amb antelació que no ho faré servir, hi porto un equipament complert d'hivern (mitges llargues, samarreta tèrmica, jaqueta gruixuda, buf, i guants de fred extrem). Sembla ridícul, veritat?. I més tenint en compte que surto el dia vint-i-set de Maig. De totes maneres, l'experiència em diu que..."per si les mosques", agafa-ho.
Com deia; surto més o menys acoquinat per la porta de casa meva cap al carrer. De nou, amb un nus a l'estomac que se perfectament que desapareixerà quan comenci a donar-li als pedals, enfilo cap a Sant Feliu (visc als voltants)
Baixada d'uns tres quilòmetres si fa no fa, acompanyat en tot moment del fresc vent del matí a la cara. Pedalo molt a poc a poc i amb cert neguit fins arribar a la carretera de Girona, on al arribar a la seva part més alta, ja passada la rotonda de la ronda de ponent, em giro per escodrinyar per última vegada el Mediterrani.
Em deixo portar per la inèrcia de la prominent baixada que em porta gairebé sense pedalar fins a Santa Cristina d'Aro, on m'acomiado de la família i amics. Ràpidament, com si tingués por de perdre'm quelcom del camí, m'enganxo al carril bici en sentit Girona.
Només han passat una vintena de quilòmetres, més o menys entre llagostera i Cassa de la Selva, que tinc el primer ensurt del dia; no és massa transcendent, però... el comptaquilòmetres ha deixat de rutllar; senzillament s'han esgotat les piles.
No és massa importantpenso. Però la veritat és que m'agradaria controlar, no només la distància parcial de cadascuna de les etapes, també la del total del trajecte.
Segueixo en direcció a Girona sota un cel que amenaça pluja de forma imminent.
En arribar a la capital, a l'esquerra, just abans de la caserna de la Guàrdia Civil, hi veig la botiga de triatló del meu amic David. Sense pensar-m'ho dues vegades, m'hi llenço a comprar un comptaquilòmetres nou. És tancat! No m'ho puc creure! A la porta hi ha un rètol que resa; torno en quinze minuts.
M'ho agafo bé i passo del molt apreciat comptador.
Passats uns breus minuts arribo sense cap problema a la devesa, on amb molt de goig i per primera vegada, puc observar com un senyal vertical m'indica el camí a seguir; Camí de Sant Jaume per Montserrat.
Pedalo cap a Salt, per un camí que convida a relaxar-te i a gaudir d'un entorn atapeït d'horts a ambdós costats. El camí? Pla, i d'una amplada d'uns tres metres, insta una i altra vegada perquè puguis assaborir sense presses d'un lloc com aquest; tranquil·litat.
A un ritme totalment assossegat i resseguint temporalment el riu Ter, enganxo l'antiga via del carrilet a prop de Bescanó. Sant Julià de LLor i Bonmatí, Anglés, La Cellera de Ter i El Pasteral, on segons la idea inicial, havia de girar a l'esquerra i pujar per les vies de servei dels pantans de Susqueda i Sau.
Arribo a El Pasteral, on veig els senyals que indiquen la bifurcació dels dos camins; a l'esquerra, cap a Vilanova de Sau, i a la dreta cap a Sant Esteve d'en Bas.
Quan estic just davant del tòtem dels indicadors amb les dues opcions, una amb una sageta groga i l'altra amb la corresponent banderola metàl·lica, quelcom em diu que haig de seguir a la dreta, cap a la Vall d'en Bas. O sigui; totalment el contrari del que tenia previst. Jo, com que sempre faig cas als meus instints (seré tanoca) encaro la burra cap a la capital de la comarca de la Garrotxa. No porto mapes de la zonapensoperò, és igual, tenint en compte que sovintegen els senyals verticals, no crec que tingui cap dificultat per arribar a Vic, lloc on conflueixen els dos camins.
Tot just haver passat per El Pasteral, una pujada d'aquelles que fa treure el singlot es presenta davant meu, amenaçadora. A mig camí, i bufegant com un senglar ferit de mort, hi veig un ciclista que sembla que no pot amb la seva ànima. Una noia!
Hola, com va això?li pregunto. Em sembla que va intentar contestar, però crec que li faltava aire. Semblava un tomàquet a punt d'esclatar. Més amunt, ja a la part més planera, tres ciclistes més; una noia i un noi, d'uns vint-i-tants anys, aquests també amb cara d'haver-ho passat realment malament, em saluden més o menys correctament. A uns cinquanta metres aproximadament, hi ha una altra noia que sembla que ha arribat abans que la resta del grup i que no ha patit tant. Per la indumentària i per la seva aparent condició física, la veig quelcom més professional. Si més no, més ben preparada.
Bona tarda.
Bona tardaem contesta.
Passats uns metres, la noia en diu; Que fas el camí de Sant Jaume? És que he vist que portes un parell de vieires penjant de les alforges...
La meva contundent i afirmativa resposta, aconsegueix que aquella noia, l'Àlex, deixi escapar un somriure d'allò més encisador. Jo també l'he fet!em va respondre l'any passat vaig fer el Camí Francès (és el Camí per excel·lència; va de Roncesvalles o Saint Jean Pied de Port (depèn si es vol sortir de França o Espanya) fins a Santiago de Compostela).
Passem pels pobles d'Amer i Les Planes d'Hostoles a ritme d'anècdotes del Camí de Sant Jaume. Històries que es succeeixen bilateralment i que aconsegueixen que aquesta part de va via verda sigui d'allò més amena.
A mig camí entre Les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols, l'Àlex se n'adona que ens hem avançat molt a la resta del grup (realment, sembla que ella és l'única que està en forma), i em diu que esperarà a què arribin els altres. Jo vaig tirantli diccrec que pararé a menjar quelcom a Sant Feliu... I així ho faig, però, tot just haver muntat de nou a la burra, sento un soroll que no presagia res de bo. Un raid trencat! No m'ho puc creure! Acabo de començar i ja he trencat un raid!.
M'imagino que el motiu és degut a l'antiguitat de la bici (aquesta ja és la segona vegada que se'n va cap a Santiago) i a més a més porta molta guerra. I si a tot això li afegim que el pes de les alforges, que aquesta vegada és molt superior...
En un principi, trencar un raid no és excepcionalment dolent ni estrany. Si no fos per la quantitat de quilòmetres que tinc previst fer i l'elevat pes de les alforges, podria seguir pedalant sense cap tipus de problema durant un munt de dies. El principal problema, però, és que s'arribés a trencar un segon raid. I tampoc passaria res si es trobés a l'altra banda de la roda. Si que seria més conflictiu si el segon es trenqués just al costat de l'altra; la llanda es podria arribar a deformar de tal manera que el pneumàtic contactaria amb el quadre. Això es traduiria amb un fet irrefutable; adeu viatge.
Busco ràpidament un mecànic de burres. Al costat de la via verda, cap a la meitat del poble, hi veig un rètol que diu; es reparen bicicletes... Som-hi! Entro al taller (de cotxes) i aquell home, amb certa duresa, em diu que té molta feina i que no em pot ajudar. De totes maneres, com si es sentís culpable, m'indica un lloc on assegura que em podran reparar l'avaria. M'imagino que devia pensar que era molta feina això de treure les alforges, fer el mateix amb la roda del darrera, treure el pneumàtic, la càmera, cassette, el disc de fre, el protector del cap de raid... ho entenc. Entro en un altre taller (de motos) i trobo un noi molt correcte que molt amablement m'arranja el problema. Més d'una hora!!! Mentre, jo m'entretenia parlant amb un parell d'amics del mecànic que aparentment ajustaven la moto pel seu compte. Recordo que un d'ells, el més de la broma, deia que era un professional dels Gin Tònic, i em va explicar amb tota mena de detalls com es confeccionaven els millors del món. Bona gent.
Com que s'ha fet una mica tard, decideixo (és l'avantatge d'anar sol) quedar-me aquí a dormir, a Sant Feliu de Pallerols. M'indiquen on és l'únic local on puc fer-ho, però... quina ràbia! Tot és ple! Som divendres i ha baixat (o pujat) molta gent de Barcelonaem diuen. Que hi farem. Seguiré fins a Sant Esteve d'en Baspenso. Quan encara no he sortit del poble ni m'he tret del cap els Gin Tònic, em torno a trobar l'Àlex i els seus amics, que per cert, una estona després m'assabento que són cinc Mossos d'Esquadra que estan de vacances i que fan la ruta Salt/Olot/Salt en un parell de dies. Un d'ells, el més jove... bé, quan hi penso encara em trenco de riure; volent fer la gràcia, va fer un caballito sense tenir en compte el pes de les alforges. Semblava com quan un cavall salvatge desmunta el seu genet... Espectacular!!!
Em diuen que tenen reserva en un alberg de l'agència catalana de la joventut (Torre Malagrida), a Olot, en un edifici noucentista que m'asseguren que està d'allò més bé. Que si vull (els hi he explicat que aquí no hi cap allotjament lliure) que els puc acompanyar, que és molt probable que hi hagi espai per a un més.
Quan passem per Sant Esteve d'en Bas, molt ben flanquejat pels meus amics els Mossos, observo com un senyal vertical m'indica que haig de fer un gir de noranta graus cap a l'esquerra. Ei! Però...! Encara falten vuit quilòmetres fins arribar a Olot... que faig? Em desvio setze quilòmetres de la ruta (anada i tornada) per anar amb ells? Si...! Perquè no?
Seguim pedalant cap a Olot tot explicant anècdotes de rutes i bicicletes a dojo, quan de cop i volta me n'adono que no anem bé... em dóna la sensació, malgrat que no hem deixat la pista en cap moment, que tornem enrere. A més, comença a fer-se fosc i això pot complicar la cosa.
Després de preguntar a un parell de pagesos (crec que estaven més perduts que nosaltres), un ciclista que ens ve de cara ens informa que anem en direcció totalment oposada (tot xarrant ens hem saltat una petita bifurcació, per cert, molt i molt amagada).
En pocs minuts, fet que aconsegueix tranquil·litzar-me una mica, retrobem el camí correcte i gairebé a les fosques arribem a la capital de la comarca, Olot.
Amb l'I-Phone a les mans, una de les Mosses, la Gisela, connecta el gps i ens porta directament fins al nostre allotjament; l'Alberg/ResidènciaTorrre Malagrida, al Passeig de Barcelona, 15.
Un local excepcional!!! L'edifici, restaurat l'any 2004 i envoltat d'amplis jardins, és una torre d'estil noucentista construït al principi del segle passat. Val la pena entrar-hi, encara que només sigui per gaudir dels seus bonics detalls arquitectònics
Ara falta veure si hi ha lloc per a un altre (no tinc reserva).
Cap problema!diu la simpàtica hostalera de l'alberga més, si voleu, podeu dormir tots junts (s'entén que vull dir al mateix dormitori).
Ens allotgem, dutxem (per separat) i anem a fer un tomb a veure si sopem alguna cosa. La gent ens diu que si volem menjar bé i en quantitat ( I econòmic?penso), sense cap mena de dubte hem d'anar a Can Guix. De veritat que feia temps que no menjava tant ni tan bé (fora de casa). Ho recomano.
Ens "posem com el quico", i entre birra i birra, intento sense aconseguir-ho, que l'Àlex, la noia que està al meu costat, la Mossa que està boja per tornar a Santiago, m'acompanyi fins al Monestir de Montserrat. No insisteixisem diuen els seus companys perquè aquesta és capaç d'acompanyar-te. No puc, no pucem repeteix ella una i altra vegada que vols que em facin fora de la feina? Demà passat haig d'incorporar-me sense falta.
Sóc a dins del llit, al costat dels meus col·legues de ruta i estança, i penso; de nou, sóc l'home més feliç del món.









DIA 2 OLOT -- L'ESTANY

De Monistrol a Montserrat
      






                                                                                 DIA 2



He dormit a cos de rei. No només perquè ho he fet còmodament instal·lat a la meva llitera i molt ben acompanyat de cinc Mossos d'Esquadra, també perquè les instal·lacions, malgrat siguin de principis del segle passat, son d'allò més interessants desde el punt de vista pràctic.
Son les set del matí del dia vint-i-vuit de maig, i a fora, en un fresc i apaivagat matí de primavera, en ple Passeig de Barcelona, de cop i volta es comença a respirar un ambient força ràcing.
Ruta dels volcans; diu el rètol que hi ha penjat a l'entrada de l'alberg. Quina casualitat! Precisament avui, fet que em fa pensar que no hi ha millor manera de començar el dia (anys enrere havia fet algunes curses del campionat de Catalunya amb un Talbot Samba), hi ha un ral·li de cotxes antics. En ple passeig, i posats en bateria, s'hi poden veure tota mena de joies de l'automobilisme d'antany, i que igual que aquesta torre, pertanyen al segle passat.
Mirant els cotxes, fet que assaboreixo molt, se m'ha fet tard.
Esmorzem tots plegats al menjador comunitari, on me n'adono que realment la torre, l'estupenda torre, és un alberg de joventut (hi ha una plaga de nens). Segello la credencial del pelegrí, pago i fico les alforges a corre-cuita. Estic neguitós per començar a donar-li als pedals una altra vegada.
Després d'arranjar un petit problema a la roda posterior de la burra de l'Àlex (l'hi he centrat les pinces del fre), m'acomiado molt efusivament dels meus amics i surto en direcció a la via del carrilet; haig de refer vuit quilòmetres fins trobat el tòtem de Sant Esteve d'en Bas.
Hi arribaré pocs minuts després.
A mig camí, atrapo un nodrit grup de ciclistes que van en la mateixa direcció. Un d'ells, un noi d'uns divuit any, em diu;
D'on ets?
De San Feliu de Guixolsli contesto.
Nosaltres anem a Platja d'Aro. Si vols podem anar junts.
Si però... és que jo no vaig a Sant Feliu.
A no? On vas...?
A Santiago.
Santiago? On és Santiago? És a prop de Sant Feliu?
Santiago de Compostelali dic Galícia.
Jo no sé si aquell noi es va pensar que m'havia tornat boig o què, però... va accelerar la marxa i ràpidament va desaparèixer de la meva vista.
Aviat arribo a Sant Esteve d'en Bas, on recordo perfectament la bifurcació on havia vist el tòtem informatiu. Aquest, amb les seves banderoles metàl·liques, m'indica cap a on haig d'anar; cap a la dreta. Som-hi doncs!
Arribo al petit i acollidor poble d'Hostalets d'en Bas, on segueixo trobant els senyals verticals en els encreuaments.
A partir d'aquí (haig de recordar que no porto cap tipus de mapa d'aquesta zona), la cosa es comença a complicar de veritat.
Els senyals, que fins aquell moment eren perfectament visibles, de cop i volta gairebé desapareixen. Deixo la carretera principal del poble per endinsar-me en una pista que pasa pel davant d'un parell de masies aparentment deshabitades. La pista, que inicialment devia fer uns tres metres d'amplada, ara, un parell de quilòmetres més tard, s'ha convertit en un camí de mig metre que cada vegada s'embruta més. No hi entenc res.
En una cruïlla, a la dreta, hi ha un petit rètol de fusta mal pintat que resa; camí ral de Vic. Si, si... jo vull anar a Vic! Aquest deu ser el camípenso. Cagada!!!
El camí de cabres, que més o menys conserva la seva amplada, comença a tirar cap amunt. Aquest fet, i junt a la gran quantitat de roques que brollen per tots cantons, m'obliga a posar el plat petit. Faig uns cent metres sobre la burra i poso peu a terra. Quelcom no va bé. Segueixo a peu, arrossegant la bici per un camí que cada vegada s'empina més i m'obliga a fer un sobre-esforç que sé que més aviat o més tard acabaré pagant. Passen els minuts, i ni la dificultat tècnica disminueix ni la pujada s'acaba. Porto tres quarts d'hora pujant i això sembla no tenir fi. Ja començo a angoixar-me.
El camí, que és com un túnel de vegetació (no es veu el cel), deu ser estupend fer-lo a peu. Bé, volia dir sense la burra... a peu ja l'estic fent en aquest maleït moment.
Google Mapspenso vull saber on sóc. Agafo el mòbil, però... no hi ha prou cobertura.
Segueixo pujant, fastiguejat, amb un terrible mal d'esquena (a peu, la bici pesa una barbaritat) que de tant en tant em produeix unes fiblades que em fan veure els estels.
Per fi, després de gairebé una hora de penúria, arribo a una esplanada on torno a provar el GPS del mòbil. Sembla que ara si que funciona... Sóc al mig del no res!!! No hi ha res a prop!!! Ni cap carretera ni cap lloc que es pugui considerar civilització. Res!!! Només aquest maleït camí que m'està deixant exhaurit per moments.
Suat i emprenyat com una mona decideixo tornar enrere.
Ara tot és baixada, però... quina baixada. Conscient que he perdut una hora de camí, baixo a tota velocitat intentant no caure en el parany de les presses. La burra, que encara no sé com està suportant aquests maleïts sotracs, només fa que zigzaguejar una i una altra vegada al voltant de les incomptables penyes que apareixen per tot arreu.
Les alforges és el que em fa més por. Si s'arribés a trencar algun dels suports degut a les fortes sotragades; ja puc plegar.
Per fi arribo a l'inici del camí. Tot em fa mal (també la moral). No només l'esquena per l'esforç de la pujada, també els braços i les mans per haver estat tanta estona esquivant els rocs i frenant. Estic molt empipat.
Torno enrere fins trobar de nou la carretera d'Hostalets d'en Bas.
A continuació, i ja un bri més relaxat, viro a la dreta, cap amunt, en direcció a Rupit.
Una forta pujada de quitrà que sembla no tenir fi, i que em fa pagar els excessos del camí ral, em porta exhaust fins a Rupit, Pruit i Cantonigròs, on com per art de màgia, una llarga, inesperada i infinita baixada, aconsegueix que em recuperi tan física com anímicament.
Santa Maria de Corcó, Sant Martí Sescorts, que queda a ma dreta i no haig d'entrar-hi. I així, encara en un excel·lent i més que merescut descens, fins arribar a Roda de Ter, on paro a menjar un entrepà i una birra en un bar de carretera atapeït de motocicletes Harley Davidson.
Estic molt cansat.
Uns minsos i fàcils quilòmetres em porten a la capital de la comarca d'Osona per la C-153, on com sempre a les grans ciutats, m'acabo perdent de la manera més flagrant possible.
Arribo a Vic, però no tinc ni punyetera idea d'on sóc. Altra vegada, agafo el mòbil i li pregunto molt amablement al senyor Google a veure si em pot indicar el camí fins a Sentfores... s'ho pensa uns segons i... "et voilá". Som-hi doncs! Pedalant, i amb el molt apreciat enginy a les mans, tot zigzaguejant pel mig de la ciutat, aconsegueixo trobar sense cap mena de dificultat el camí correcte.
Al·leluia! Un senyal...! Camí de Sant Jaume per Montserrat.
Entre Sentfores i Santa Eulàlia de Riuprimer haig de fer diverses rectificacions de ruta (està bastant mal senyalitzat) i refer el camí un parell de vegades.
Una incerta estona més tard, encara que, ara ja un pèl més complagut amb l'orografia del terreny, enganxo un corriol molt maco que voreja intermitentment una riera d'allò més afable amb els visitants. Allà, de cop i volta, com si fes dos dies que no menjava res, un fort cansament m'obliga a baixar el ritme de la cadència. Quelcom no va bépenso.
Deixo el camí i enfilo cap a Santa Eulàlia de Riuprimer per la carretera BP 4313, on paro a preguntar en un bar si hi ha algun lloc per pernoctar. La contundent resposta negativa, que per cert, me l'han deixat anar sense cap tipus de mirament (O tornes enrere fins a Vic, o has d'arribar fins a L'Estany o Santa Maria d'Olóem diuen Tu mateix), m'obliga a seguir pujant per una carretera que cada vegada s'enlaira més i més.
Quan porto uns feixucs i inacabables vint minuts, noto que les forces em comencen a fallar a un ritme esfereïdor. No només és la calor, que em xucla la poca l'energia que em queda de l'entrepà de Roda de Ter, ara, per acabar d'agreujar-ho, ja començo a tenir problemes a les cames. Un parell de revolts més i menjaré alguna cosapenso, ara ja un xic neguitós.
Les giragonses es succeeixen i no trobo el moment per parar.
Segueixo devorant quilòmetres molt a poc a poc, com si em fes por accelerar més del compte i posés en perill la meva integritat física. La maleïda suor, la mateixa que una i altra vegada es fica dins del meus ulls i em fa veure les estrelles, s'esmuny cara avall fins arribar al meu pit. Allà, de cop i volta, aquell degotall aconsegueix que me n'adoni que estic del tot amarat.
Per fi arribo a dalt de tot, on durant uns minuts circulo en paral·lel a la C-25 (eix transversal), però a un desnivell d'uns cinquanta metres. Més endavant trobo la bifurcació; recte Santa Maria d'Oló, esquerra L'Estany.
Viro cap a l'esquerra, cap a L'Estany, on m'han assegurat que hi ha un allotjament (alberg rural) que acull pelegrins.
Per fi una mica de baixada. Planeja, i... torna a pujar. Déu meu! Crec que no arribaré. En un revolt, quan segons el senyor Google encara falten quatre quilòmetres, em començo a marejar d'allò més (encara no he menjat). La burra va fent esses alhora que em començo a espantar de veritat. Poso peu a terra i en sento a la tanca metàl·lica del voral de la C-59. Em tiro una gran quantitat d'aigua pel coll, amb la intenció, si més no, que la gravetat la porti fins a la resta del cos i em refrigeri una mica.
Gairebé no sé ni el que em faig; uns minuts després, esparverat per les angoixants sensacions del mareig, busco infructuosament en el meu rebost... les meves galetes!!! Les meves estimades galetes farcides de xocolate no hi son!!! Sóc home mort!!!
Intento pujar a la burra amb les galetes al cap; És gairebé segur que les he oblidat a l'alberg d'Olot.
Passen els metres i els conto un per un, quan de cop i volta, en aparença, algú ha escoltat les meves pregàries. Sembla que la pujada, impassible a tot, comença a remetre la meva penúria.
Arribo a L'Estany destrossat.
Entro en un bar i demano una Coca-cola urgent i un entrepà de... no ho sé. Me n'adono que no controlo gaire la situació i que encara estic bastant marejat.
Entrepà doble de botifarra negra, bossa de patates chips i dues Coca-Cola, aconsegueixen, passat una hora ben bona, que em recuperi una mica de l'ensurt.
Déu meu! que malament que ho he passat. De veritat que pensava que no arribava.
Mentre em menjava l'exquisit dinar/berenar, li pregunto a la mestressa del local a veure si sap on és l'alberg... Em sembla que ja és ple, noiem diu però si vols, puc trucar-hi a veure si hi ha espai per a tu.
Faci, facili contesto li agraeixo molt.
Passen uns segons, i aquella dona torna amb males notíciesHo sento, em diuen que és ple.
Hi ha algun altre lloc per anar a dormir?
Ho sento, però... no hi ha res més al poble.
Així que faig?li pregunto hauré d'anar a dormir en un caixer automàtic...
Ho sento, noien contesta al poble no hi ha cap caixer automàtic.
Que fort! No m'ho puc creure!
Així doncs? Que faig?
Ves fins al següent poble.
Impossible!!! Sóc incapaç de fer un quilòmetre més.
Un moment, noi. Tinc una idea.
La mestressa, decidida i amb una idea al cap, marxa altra vegada cap al telèfon. Un parell de minuts més tard torna amb un somriure incipient i malèvol. T'he aconseguit allotjament, noi. Tinc uns amics que tenen un restaurant i a vegades lloguen habitacions.
La senyora, que amb tot moment m'ha tractat amb molta amabilitat, m'indica on és el restaurant esmentat. Em diu que ha trucat i que em reserven una habitació. Que quan hi vagi, que digui que vaig de part seva...
Agraint-li una vegada més les seves atencions, agafo la burra i intento sense massa anhels arribar fins el centre del poble. Arribo al lloc i... Tot és pleen diuen. No pot ser! Acabo de parlar amb la Neus i m'ha dit que teniu una habitació per a mi.
Un momentem diuen em sembla que hi ha hagut alguna badada.
Passen uns minuts i... bé, sembla que està tot clar...
En el temps que he trigat en arribar aquí, es veu que una parella de francesos han passat i els han confós amb mi i... els hi han donat la meva habitació!!!
Puc tenir més mala sort?
Em diuen que ho senten molt, però que ara, ells ja no hi poden fer res. Que els-hi sap molt de de greu aquesta confusió.
No tinc on passar la nitels hi dic, posant cara d'anyell deixeu-me un recó per petit que sigui.
Una dona de mitjana edat, agradable, que pel que sembla és la mare del propietari del local, em diu... Noi, si vols, jo m'estic fent un pis aquí al damunt. Encara no té llum ni aigua, però si vols... bé, t'hi puc posar un matalàs en un racó d'una de les habitacions.
Si, si... cap problemali dic a aquell àngel de dona li dono les gràcies, senyora.
Agraint-l'hi una i altra vegada que m'hagi aconseguit "allotjament", accepto de bon grau un petit inconvenient. Al no haver-hi aigua, no puc anar al lavabo a fer les meves necessitats fisiològiques. Segons sembla, i per estrany que pugui semblar, haig d'anar a casa seva a fer-ho. Només es tracta d'agafar un ascensor, baixar dos pisos i entrar per la porta de la terrassa que la molt amable senyora deixarà oberta per a l'ocasió. Espero que hagi informat al seu marit. No em vull imaginar que passaria si aquell bon home enxampés un desconegut mig despullat corrent per casa seva.
Avui és la final de la Champions, i jo, com que vull agrair d'alguna manera les atencions d'aquella família, en dutxo (a casa la jefa), em poso guapo i baixo al restaurant a menjar quelcom que em faci recuperar les meves forces.
Al final del matx, aquella gent que m'ha tractat com si fos un més de la família, per celebrar-ho (la victòria del Barça), m'han convidat a una molt més que agraïda copa de cava.
Una hora després i sota la influència etílica del mam (s'havia de celebrar. No es guanya una Champions cada dia), puc pujar a dormir al meu cau.
Entro al pis (a les fosques), i busco el racó on hores abans m'he establert. A continuació i no abans de fer una ullada per la finestra, que per cert, està oberta i entra una mica de llum del carrer, obro el sac de dormir i em fico a dins...
Bona nit.
No, bona nit, no!penso. Com sempre que dormo en casa aliena, i més quan vaig de ruta (la ingesta de líquids és molt gràn), a partir de mitja nit... haig de fer un pipí. Amb tota seguretat, fet que em té una mica esparverat, hauré d'aixecar-me i anar a fer una visita al lavabo de la senyora.
Dit i fet! Quan son les tres de la matinada en Siset ha d'anar al lavabo. Ara ve quan el matenpenso com que no puc circular a les fosques, agafo el frontal i me'l poso al cap. És just en aquell moment que penso; "Hòstia"! I si algun veí veu una llum que es mou dins un pis que saben que és buit? Poden pensar que uns lladregots estan robant? Son capaços de trucar a la policia? Esparverat, agafo l'ascensor i baixo dos pisos fins on hi ha el lavabo de la jefa. Hi entro molt a poc a poc, intentant si més no, no fer soroll per no alertar als inquilins de la casa... no m'acabo de creure que aquesta hora, mig dormit i sota la llum d'una llanterna, estigui buscant un lavabo en un pis que està dues plantes per sota del meu l'allotjament.
Ara si, bona nit i bon camí.



Sant Jaume ses Oliveres
Canal d'Urgell







 


Monestir de Montserrat

DIA 3 L'ESTANY -- MONTSERRAT

www.gronze.com

     







                                                                                  DIA 3

Son les vuit del matí del tercer dia de ruta. Obro els ulls i puc acreditar que efectivament, el dia d'ahir, malgrat que per un extens lapse de temps m'hagués agradat, no va ser un malson.
Intento aixecar-me del meu jaç, quan de cop i volta me n'adono que tinc les cames extremadament adolorides.
El tercer dia sempre és determinant. Si el puc vèncer, amb tota certesa hi tindré molt de guanyat.
Em vesteixo i surto cap el balcó interior amb les alforges carregades al braç. Allà, agafo de nou l'ascensor, aquesta vegada però, em portarà fins al garatge, lloc on tinc confinada la burra.
Munto les alforges i surto molt a poc a poc del garatge de la jefa, on intento fusionar-me amb el brogit de la caldera per passar desapercebut. Espero que la porta sigui oberta.
A continuació, i veient que tinc un forat a l'estomac d'allò més gran, entro al restaurant de la família que m'ha acollit a menjar alguna cosa (és al flanc dret). Aquesta vegada però, penso esmorzar com Déu mana (ahir vaig menjar quatre pastes i un suc de préssec més aviat batejat); Un senyor entrepà de bacó i una Coca-Cola.
Em menjo el fantàstic badall amb tota la parsimònia del món, alhora, assaboreixo per última vegada la cordialitat i consideració dels responsables del Bar Restaurant Cala Tona. Ha estat un plaer.
Avui, m'agradaria arribar fins a Montserrat.
Per a mi, el Monestir de Montserrat te quelcom d'especial dins el Camí de Sant Jaume. No només és el punt de partida oficial de l'anomenat Camí Català (n'hi ha dos més; Coll de Panissars-El Pertús i Port de la Selva-Sant Pere de Rodes, que conflueixen a Figueres, però que ni de bon tros tenen la mateixa transcendència), ni perquè sigui un dels llocs més emblemàtics dins la litúrgia catalana, senzillament, i això ho tinc gravat a la meva memòria, va ser on vaig començar el meu primer Camí.
Aquesta vegada, en aquesta bonica travessa que intento refer, i per motius que desconec, hi ha alguns objectius que se m'han ficat al cap i que intentaré assolir. Entre ells; dormir al Monestir de Montserrat, estalviar-me el desert dels Monegros, arribar fins a Fisterra, fer nit al Monestir de Samos (entre Triacastela i Sárria, ja a Galícia), pujar a O Cebreiro sense pluja (diuen que hi ha unes vistes meravelloses) i per finalitzar, fer la baixada de la Cruz de Ferro sense tocar la carretera.
Surto de l'Estany i m'enganxo a la carretera C-59 en direcció a Moià. No m'ho puc creure! Gairebé tot és baixada!
Ràpidament, fet que aconsegueix que arribi a pensar que avui serà un dia d'allò més profitós, arribo per carretera a Moià i giro a la dreta, cap a Calders.
La baixada continua.
Amb una lleu però inacabable inclinació del quitrà, els quilòmetres, que avui son molt més que confortables, es succeeixen molt de pressa. No és camí, ni sender, ni corriol, però no importa, ho estic gaudint com feia molt de temps.
Calders, Navarcles, Sant Fruitós de Bages, i així fins arribar a Manresa. Allà, busco alguna botiga de queviures on comprar quelcom que m'ajudi a passar el matí.
Després de perdrem un parell de vegades a Manresa, arreplego el GPS del mòbil i, ara ja per camins, arribo sense problemes a Sant Vicenç de Castellet. A partir d'aquí, no sé que nassos faig, però, no sé orientar-me de cap de les maneres. Voltes i voltes al mateix lloc, en aquest maleït i molt mal indicat encreuament múltiple, aconsegueixen que m'enfadi d'allò més i acabi agafant la C-55. M'oblido del camí i agafo aquesta carretera tan transitada com perillosa que aviat em porta sense problemes, després de suportar un inacabable i contaminat túnel, fins a Monistrol de Montserrat.
Ja només em queden nou o deu quilòmetres per arribar al monestirpenso il·lusionat però, quins quilòmetres!!! Tot és pujada!!!
Abans de començar l'ascensió, fet que amb tota la seguretat del món em comportarà algun "pajarrón", decideixo parar a dinar en un restaurant a peu de pujada. Allà, els responsables de l'establiment, amb una amabilitat que fins i tot m'intranquil·litza, em diuen que desi la burra al magatzem de la cuina (per si les mosques), no sigui que ara, a última hora, hagi de pujar a peu al monestir.
El dinar, que no és res de l'altre món, l'assaboreixo d'allò més. És aleshores que hi ha un fet que aconsegueix, malgrat les empipades de la jornada, que avui tingui una sobretaula propícia; puc gaudir d'una excel·lent cursa de Fórmula 1 a la televisió.
Un cop arribat a les postres i veient que no hi cab rés més a la panxa, descanso uns minuts (no voldria pas començar a pedalar amb la tripa plena) i surto cap al carrer, a veure si em toca una mica l'aire. Allà, ràpidament me n'adono que a aquesta hora (son dos quarts de quatre de la tarda) serà un problema pujar fins al monestir. La calor que fa és asfixiant. Per sort però, el vent és molt fort i em refrigerarà. Bé, això és el que penso, ara assegut en una de les taules (l'única taula) de la terrassa.
Molt a poc a poc, amb una cadència que ajuda a fer la digestió, començo a enfilar cap a dalt. Amb promptitud, fet que només fa que refermar les meves pors (i com diria en Rambo), això és un infern.
La calor, repeteixo... és asfixiant de veritat.
Amb certa continuïtat, i això vol dir cada cinc o sis revolts, haig de parar a refrescar-me, no només la gola, que ràpidament se seca d'allò més, també el cos que està perdent líquids a tota velocitat. Agafo un dels bidons d'aigua de la burra, que per cert, l'he carregat d'aigua fresca al restaurant, i me'l llenço al damunt de la closca, baixant a continuació el líquid element cos avall apaivagant si més no una mica la meva canícula.
Hi ha una noia que puja a peu (sembla"guiri"), i que està socarrimada com una gamba de Palamós a la planxa, que gairebé puja més ràpid que jo.
Les corbes es succeeixen molt a poc a poc. Les veig totes iguals. És més, gairebé juraria que son bessones. Miro amunt, i malgrat que sé que els quilòmetres passen, sembla que les agulles de la serralada, la meva referència, no es mouen del seu il·lustre emplaçament.
Quan ja porto més del cinquanta per cent, a la dreta, sota l'ombrívola protecció de la flora, hi trobo una font que em "preserva la vida". Aparco la burra en aquell recés de frescor i em llenço literalment sota el doll.
Un quart d'hora més tard i veient que m'he recuperat una mica, agafo de nou la bici i començo a donar-li als pedals. Ara, a gairebé dos quilòmetres i escaig del monestir, a la dreta, hi trobo la carretera que demà al matí em portarà cap a Tàrrega, el meu següent destí.
Arribo al pàrking d'autobusos. Això, si no recordo malament, vol dir que ja hi sóc a prop. Passo pel costat dret de la barrera de control i enfilo, amb molt de goig i satisfacció, cap a un dels destins més importants del Camí de Sant Jaume.
Per fi! Ja hi sóc! El Monestir de Montserrat.
És ple de gom a gom.
La gent, turistes de totes les nacionalitats possibles (molts de japonesos), em miren com si fos un animal en vies d'extinció; brut, suat i amb la cara desencaixada per l'esforç, em dono per al·ludit.
Baixo de la burra (per avui ja està bé de pedalar) i em barrejo amb la multitud, observant sense comprar, igual que la majoria, el reguitzell de parades d'artesania que hi ha al carrer principal.
Abans de res, i veient que el temps comença a canviar (fa molt de vent), em llenço a tort i a dret a fer fotografies per a la posteritat.
La noia responsable del Centre de Coordinació Pastoral m'ha dit; al Monestir de Montserrat sempre hi ha lloc pels pelegrins. A continuació, i sempre després d'haver segellat la credencial, m'ensenya els allotjaments reservats per a nosaltres. Aleshores, amb una formalitat, educació, i unes ganes de fer bé les coses digna d'admirar, em fa saber com funcionen els esdeveniments en aquest lloc tan especial.
Una habitació preparada per a vuit persones per a mi sol!!! Quin luxe!!! És més, no només podré dormir orfe, sinó que, a més a més, puc entrar-hi la burra sense que molesti a ningú. Només hi ha un petit inconvenient; haig de pujar una vintena d'esglaons!!! A Sant Feliu de Pallerols, fa un parell de dies, quan vaig portar la bici a arreglar el raid trencat, el noi del taller em va preguntar quan pesava la burra sencera. No tinc ni punyetera ideali vaig contestar. Sense pensar-s'ho dues vegades, el col·lega, entre lliçó i lliçó de com fer el millor Gin-Tònic del món, va agafar una bascula de sostre i la va penjar com si fos un pernil; No podem saber-hoem diula bascula només pesa fins a vint-i-vuit quilos. De totes maneres, jo crec que tot plegat deu fer uns trenta...
Ara que ho penso, per sort la trencadissa del raid va ser quelcom aïllat.
L'aigua de la dutxa està bullint!!! Gairebé és insuportable!!!
Em dutxo com puc, ja que la alta temperatura de l'aigua (impossible regular-ho) només permet fer-ho a petites estones, d'uns set segons aproximàdament.
Em poso la roba de "bonito" i em llenço a recórrer tota la zona comercial, quan de cop i volta i amb una cadéncia frenética, totes les campanes alhora començen a redoblar en un aparent desgavell de coordinació.
Déu meu, quin escandol!!!penso deu ser l'anunci de quelcom que s'esdavé important. No m'ho vull perdre de cap de les maneres.
Em dirigeixo cap a on sonen les campanes, és a dir, a la porta principal de la basílica. Allà, esparverat davant de tanta ostentació (a mi m'ho sembla), busco un lloc on poder asseure en silenci.
Fins aleshores, i puc dir que en vaig contemplar un munt en el meu primer Camí de Sant Jaume, les meves visites a les esglésies, catedrals i altres llocs de culte catòlics, senzillament es limitaven a minvar la meva ignorància arquitectònica. Però, haig de dir que, desde que he ensopegat amb aquesta superba església, quelcom a la meva perspectiva de la vida ha canviat.
Estic dret en un dels bancs, més o menys cap a la meitat de la nau. A l'esquerra, a una alçada considerable, el formidable orgue ho domina tot a plaer. Al fons, sobre l'altar, en una urna de vidre, la Moreneta em dóna la benvinguda alhora que em convida a asseure en pau i presència d'esperit.
De cop i volta, i això ho dic literalment, els pels se'm posen de punta. L'orgue, que fins aquell moment havia estat en sepulcral silenci, comença a deixar escapolir les seves freqüències més baixes.
Déu meu! Quina sensació! Sembla que tot s'hagi d'esmicolar. Les voltes, que reflecteixen i amplifiquen les notes amb reiterada magnificència, em dóna la sensació que juguen amb el subconscient de les persones empenyent-les al context diví.
Ara, quan ja porto estona que semblo un porc espí, l'orgue, que segons sembla és el centre del món, comença de nou a bramar. Aquesta vegada però, ho fa utilitzant unes freqüències molt més altes que les de fa una estona.
Uns minuts després, i sent per a mi una agradable sorpresa, l'escolania m'obsequia amb un cant coral que m'esgarrifa d'allò més. Fantàstic! Mai hagués arribat a pensar que avui, amb tot el que he arribat a patir a la pujada del monestir, tindria un premi d'aquestes característiques.
Gràcies!
Vull subratllar un fet; dormir al Monestir de Montserrat té el seu encant.
No ho sé! El fet és que quelcom en mi ha canviat. No sé si per bé o malament, però ha canviat.


GR-99 Vorejant l'Ebre
Camping Fraga



Camping Fraga

DIA 4 MONTSERRAT -- TARREGA


Montserrat


     

                                                                                 DIA 4


A primera hora del matí, barrejat amb la boirina de les alçades, per primera vegada puc assaborir la natura en estat pur.
El silenci, gairebé absolut, s'esmicola amb el soroll de les meves botes quan baixo per la graonada de l'alberg.
L'incipient astre rei, que tot just acaba de treure el nas, em dóna el bon dia alhora que m'anuncia que aviat tornarà a amagar-se per a sempre més.
El servei meteorològic, ahir, va anunciar que el mal temps predominaria a tota Catalunya. De totes maneres, l'experiència, que ja és considerablement dilatada, em diu que no els hi haig de fer més cas del compte.
Si he superat el tercer dia, és gairebé segur que arribaré fins al final...
Ara, aquí, al Monestir de Montserrat, sóc al punt de partida del meu primer Camí de Sant Jaume, al 2009. Aquesta vegada però, ja porto a les meves cames més de dos-cents quilòmetres. Espero que això no sigui un llast per arribar a Galícia.
Demà al matí, quan surti de Tàrrega, intentaré fer una ruta nova per no haver de fer de nou l'avorrit, inacabable i nociu desert dels Monegros. Aquesta bifurcació, que només l'agafaré si el temps ho permet, m'ha de portar després de dos dies de travessa fins la confluència amb el Camí Aragonès, a Santa Cilia de Jaca.
Quan arribi a la capital de la comarca de l'Urgell, ja a la plana de Lleida, agafaré el trencant (al costat de l'estació del ferrocarril) que va cap al nord-oest, en direcció Balaguer. El Road-Book és el següent; Tàrrega, Tornabous, La Fuliola, Linyola, Balaguer, Castelló de Farfanya, Algerri, Alfarràs, Tamarite de LLitera, Monzón, Selgua, Ilche, Berbegal, Lacuadrada, Pertusa, Antillón, Pueyo de Fañanás, Fañanás, Ola, Tierz, Huesca, Chimillas, Bolea, Anies, Loarre (imprescindible visitar el castell), Sarsamarcuello, Estación de Santa Maria y la Peña, Ena, Botaya, Monestir de San Juan de la Peña, Santa Cruz de la Serós i Santa Cilia de Jaca. (Desde Montserrat hi ha 309 km.) Si no es trenca rés i no em perdo, crec que en tres dies sóc capaç de fer-ho.
Surto de Montserrat, aquest cop de baixada, en direcció a la petita església romànica de Santa Cecília. (Passat el pàrking d'autobusos hi ha una carretera que vira a l'esquerra). Allà, vorejant les muntanyes, amb un tranquil puja/baixa constant i amb una cadència que convida a la reflexió, arribo a Can Massana.
A Partir d'aquest punt, els pobles, que ja començo a recordar del meu anterior viatge, es succeeixen ràpidament sota un cel que amenaça pluja.
Just després de cruspir-me Castelloli, que per cert, son quatre pedalades, passo per sota l'A-2 on sento un soroll molt estrany, un soroll que em recorda... No és possible!!! Un altra raid trencat!!! De cop i volta me n'adono que la roda (la del darrera), s'ha deformat considerablement. No arriba a ser un vuit, però, gairebé.
Això no és normal.
Arribo empipat i alhora angoixat a Igualada, on intento, igual que vaig fer a Sant Feliu de Pallerols, trobar un taller de bicicletes on poder arranjar el problema. Entro en un bar i pregunto a veure si saben on n'hi ha un. Si, si, cap problemaen diuen n'hi ha un dos carrers més enllà. Un parell de voltes i... ja el tinc!
És tancat!!! A la porta, hi ha un rètol que resa; dilluns tancat.
No fotem! I ara que?
Bé, m'imagino que en una ciutat de més de trenta mil habitants, deu haver-hi més d'un taller de bicicletes. A més, algun obrirà el dilluns? No?
Després de preguntar a un parell de personatges d'allò més... bé, no sabria pas definir-los, i veien que no es posaven d'acord en quina direcció havia d'agafar, li pregunto al senyor Google a veure si sap l'adreça del local que m'han recomanat. No només ho sap, sinó que, a més a més m'hi acompanya fins a la porta. Beneïda tecnologia.
Entre una cosa i l'altra, tres quarts d'hora de retard i quinze euros de penalització.
Som-hi doncs, que ja tinc roda nova!
Igualada, Sant Genís, Jorba, Santa Maria del Camí, Porquerisses, Argençola, el maleït coll de la Panadella, Pallerols...
Hi ha una anècdota que se m'escapava; passat Sant Jaume de Sesoliveres, abans d'arribar a Jorba, i quan tot just fa uns tres quilòmetres que he sortit d'Igualada, m'he emportat un bon ensurt; ja he vist que estaven en obres, però, jo ni cas. Una vegada més, i fent-li cas a la meva obsoleta intuïció, he seguit pel camí senyalitzat. Segueixo endavant, però, de cop i volta i sense que hi hagués cap rètol de prohibit el pas, em trobo amb un parell de tanques de formigó que em barren el camí. Entre mig, però, hi ha un cert espai. Exactamentpenso jo el que necessita la meva burra per passar. Només han passat cinquanta metres que me n'adono que quelcom no funciona... collons!!! Gairebé em foto a daltabaix!!!
Un penya-segat!!! Les obres faraòniques d'alguna nova carretera han rebaixat la muntanya uns seixanta metres. És impossible Baixar.
Emprenyat, torno enrere, on trobo una furgoneta carregada de "morenos" que ve del "Centro Reto" que m'informa que el camí s'ha modificat degut a les obres públiques. Podrien posar un rètolels hi dic.
Ja hi ésem contesten una mica petit però hi és.
Havent-li agraït la ressenya a aquell simpàtic conductor, torno enrere fins el punt on m'han dit que hi havia la bifurcació. "Et voilá"! aquí està... i tan petita. Està pintada a la part posterior d'una de les tanques de protecció de la carretera. Allà, agafo la burra i la faig passar per sobre la tanca (no vegis com pesa). M'enganxo al voral de la carretera i... som-hi! fins a Jorba pel quitrà.
Arribo a Sant Antolí i Vilanova, Hostalets i Sant Pere dels Arquells, on agafo una pista de terra que va en paral·lel a l'N-II. Allà, i sense recordar en absolut aquell corriol, les sagetes m'indiquen un sobtat gir a l'esquerra. No ho entencpenso capficat com és possible que em faci abandonar aquesta magnífica pista per fer-me passar per un corriol que enfila cap a la muntanya.
Una mica emprenyat i acoquinat alhora, no només pel fet d'haver de grimpar amb la burra al costat, cosa que ja m'ho veia a venir, també perquè sembla que en qualsevol moment, imminent, està a punt de descarregar un xàfec d'allò més abundós. Ara, en aquest instant, quan sembla que he arribat a la part més alta del turó, el camí, per dir-ho d'alguna manera, és una successió de ziga-zagues i ondulacions del terreny que aconsegueixen, malgrat em costi reconèixer-ho, que un petit esbós de somriure s'escapi dels meus llavis i em faci gaudir.
Quant estic fent una trialera, amb les sofertes alforges anant d'un costat a l'altre de la burra, sento quelcom que em fa posar la pell de gallina. Un tro aterrador s'ha esmunyit dels núvols que hi tinc al damunt. Ara, quan de cop i volta comencen a caure quatre gotes, sembla que al cel hi comencen a remenar mobles de certa grandària. Déu meu quin xàfec!!!
Ràpidament, agafo la funda de protecció (bosses d'escombraries) i les poso al damunt de les alforges per protegir-les del líquid element. Després, a tota velocitat, com si la meva vida hi fos en joc, agafo l'impermeable i me'l fico alhora que me'n recordo i faig baixar a la terra tots els sants que conec. Que collons hi faig, plovent, en un corriol enmig del no res. I és que ni tan sol sé on va a pararpenso, emprenyat com una mona mira que anava bé per la pista!!!
Un maleït, inacabable i angoixant quart d'hora més sota la pluja, pujant i baixant esglaons i arrels, aconsegueixen que segueixi "despotricant" en totes direccions. Per fi, al fons, després d'un tobogan de mig centenar de metres, sembla que arribo a... La mateixa pista que he abandonat fa mitja hora!!! No m'ho puc creure!!! Seré tanoca!!!
Ensorrat davant la flagrant prova que l'he cagat, viro cap al nord-oest en direcció a Vergós i Cervera.
Paro a la capital de la Segarra a cercar un aixopluc que em permeti descansar una estona. Allà, a l'entrada d'aquell garatge, xop com un ànec, em distrec veient passar els cotxes que circulen en direcció al centre de la vila.
No para de ploure.
Per fi, després de gairebé mitja hora de perdre el temps, la pluja em dóna una treva i entro a la població a cercar les sagetes grogues que m'han d'indicar com sortir-ne pel camí correcte. ¿...? Ja fa estona que les he perdut de vista i... bé, sembla que allà dalt algú s'està enfadant de veritat... El cel, negre a no poder més, m'augura que més aviat que tard hauré de sortir corrent.
Estic dubtant de si quedar-me aquí a fer nit o, com tenia previst, intentar arribar a Tàrrega. Decideixo passar del camí, sortir ràpidament de la vila i replegar una via de servei que va en paral·lel a l'A-2 en direcció a Tàrrega. Haig d'arribar-hi ràpidpenso, acollonit no vull que m'enganxi la tempesta. Mentre sóc allà mig, ciclant com un boig pel costat dret de l'esmentada autopista, la pluja comença altra vegada a fer acte de presència i em deixa amarat de dalt a baix. Faig onze quilòmetres a tota pastilla per arribar a la capital de la comarca de l'Urgell. I no ho faig per plaer, ho faig abans no m'enxampi la negror que tinc a les espatlles...


Plaça del Pilar


Plaça del Pilar (Zaragoza)



GR-99