TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 10 NAJERA -- SAN JUAN DE ORTEGA

Hontanas



                                                                                DIA 10







                         L'Àlex i jo sortim de l'alberg municipal de Nájera molt aviat, més o menys a les set del matí d'un ennuvolat i fred dia de primavera. Això si, encara amb la panxa una mica tocada pels excessos gastronòmics d'ahir la nit.

El camí, deixant apart una petita rampa pel bell mig d'una frondosa pineda, es fa d'allò més agradable. Avui, no només és el fet de portar companyia, que s'agraeix, la complaença també és deguda a la poca dificultat tècnica i el relatiu pendent que hi trobem en els primers quilòmetres.
Una pista forestal tan fosca com la gola del llop ens dóna la benvinguda a tots el pelegrins.
Allà, al damunt d'aquell petit altiplà i envoltats d'estàtues grises que surten del no res, podem gaudir d'una excel·lència meteorològica; el sol, que ja fa estona que ha eixit però que la boira no ens deixa veure, al final s'esmunyeix a través d'una petita escletxa i ens obsequia amb un espectacle de llums i ombres d'allò més esotèric.
Barrejats entre les infinites vinyes, la boira i les ombres dels pelegrins que ens envolten, aquella benvinguda al nou dia aconsegueix quelcom nou fins aleshores; els adjectius que brollen de la nostra gola, que son molts, no només reflecteixen el que veuen els nostres ulls i sent la nostra pell, també exterioritzen el goig de les nostres ànimes.
Aquesta percepció no me la voldria perdre de cap de les maneres. És fantàstic!!!
Ara però, hem de continuar.
Els quilòmetres cauen tot passant pels plaents i alhora senzills camins en direcció a Azofra i Cirueña.
Allà, en aquell sender d'un parell de metres d'amplada i envoltats de plantacions de blat en totes direccions, de tant en tant, fins i tot podem gaudir de petites extensions de roselles que s'hi barregen i esmicolen la uniformitat del color verd. Aquestes imatges, les del blat i les roselles que arriben fins on abasta la nostra vista, val la pena parar i retenir-les a la nostra memòria ja que no sempre hi seran.
Hi ha un punt, que per cert, no recordo si és abans o després de Santo Domingo de la Calzada, que la verda plantació de cereals, la que arriba fins a l'infinit, de cop i volta canvia la seva tonalitat i convergeix en color lila. És una plantació d'opiem diu una pelegrina que coneix el tema és per a usos farmacèutics. El "cachondeo", com us podeu imaginar, ja està servit durant una bona estona.
Ara si, arribem a la "Compostela Riojana" (Santo Domingo de la Calzada), on parem a fer una visita turística i a esmorzar un parell de pastes a la terrassa d'una petita pastisseria. Després, una vegada fetes les fotos de rigor a la plaça de la catedral (segle XII), sortim en direcció a Grañón i Redecilla del Camino.
A Redecilla, hi parem uns minuts, el temps just i necessari per una fotografia a la pica baptismal romànica (segle XII) que hi ha a l'església.
Ara, un cop reduïda la meva ignorància cultural i arquitectònica del camí, seguim en direcció a Belorado, Tosantos, Villambistia, Espinosa del Camino, i així, a través de memorables camins fins arribar a Villafranca Montes de Oca, població on parem a dinar.
Entrem en un petit restaurant de carretera que hi ha a l'entrada del poble. Allà, amb la intenció de menjar una paella (avui és diumenge), ens asseiem a beure un got de vi mentre esperem l'apreciada teca.
Mentre estem assaborint les peculiaritats del magnífic vinet de La Rioja i la cursa de Motociclisme que donen per televisió, ens adonem que persones que han entrat molt més tard que nosaltres ja estan menjant. Eh! Que passa?comentem entre nosaltres això és que ens han sentit parlar en Català i ens han relegat a l'últim lloc. Segur!!!
Després que l'Àlex s'emprenyés d'allò més i de queixar-nos un parell de vegades a la cambrera, que per cer, la pobra va de cul, per fi podem gaudir d'una paella que ens deixa indiferents. L'espera, realment no valia la pena.
Amb la panxa plena a petar, això si, comencem la lenta i feixuga ascensió cap a l'Alto de la Pedraja (1150 m.), on ràpidament ens adonem que el temps està fent un canvi tan sobtat com imprevist. La pujada als Montes de Oca és molt lenta (plat petit), no només per la inclinació del terreny, també pel fet de tenir la tripa plena i no poder empènyer més del compte.
Bé, pots fer-ho... però corres el risc de tornar l'arrós a la terra.
Comença a ploure. Ara no si-us-plau!!!penso ja falta poc per arribar a San Juan de Ortega. Espera una mica més!!!
Som gairebé al punt més alt quan me n'adono que ningú ha escoltat les meves pregàries. Quin xàfec Déu meu!!!
Ara, tot just quan comença la part més o menys plana de la pista forestal i podem començar a augmentar la velocitat, la cortina d'aigua és tan gran que hem de parar a l'aixopluc d'uns arbres. Allà, mentre ens posen els impermeables, gairebé ens entra un atac de riure renegant de com és possible tenir tanta mala sort.
Seguim pedalant (sota la intensa pluja) per una pista que cada vegada ens encoratja a anar més i més ràpid. El terra, que fins fa poca estona era de sorra compactada, s'ha convertit en un riu que gairebé abasta la totalitat de l'amplada del camí. Les rodes, que giren a gran velocitat, només fan que enviar-nos aigua i fang a la cara i l'esquena. Per sort, les coses de valorpenso les tinc protegides per una bossa de plàstic.
Em giro a veure si l'Àlex en segueix i... bé, és en aquell moment quan en trenco de riure al comprovar que tot ell és una massa homogènia de color marró. Que passa? Que potser no t'has vist?em diu mig emprenyat mig rient.
La veritat és que t'entren ganes de riure (millor així) però... potser és per no haver de plorar de ràbia. Estic... bé, estem, xops com ànecs; arriba un punt que l'impermeable pràcticament no serveix per a res. No només m'entra l'aigua per la part esquinçada, també s'esmunyeix una i altra vegada coll avall a través del casc. Els guants estan amarats, i les botes... les botes semblen dues mones de pasqua a punt de ser cruspides. També la burra i les alforges han metamorfosat el color; Tot, tot és de color marró!!!
Arribem al lloc on San Juan de Ortega, deixeble de Sant Domènec, constructor de ponts i hospitals va fundar la vila que porta el seu nom.
Passem pel costat de l'església romànica (segle XII) del "Milagro de la Luz" i continuem fins a l'únic lloc que hi ha al petit poble (50 habitants) per fer-hi nit; l'alberg parroquial.
Ens registrem, segellem la credencial del pelegrí, lliguem les dues burres amb el cadenat i ens dirigim cap al primer pis a buscar el nostre recés de... bé, anava a dir tranquil·litat, però no. Un cop allà, (a les dutxes) nosaltres i les noranta-nou persones restants, ens traiem la porqueria de fang que portem a sobre i ens rentem la roba, el casc, el buf, les botes, els guants, etc... de totes maneres, dubto que per a demà el mati s'hagi assecat res (segueix plovent).
La dutxa amb aigua calenta és una benedicció.
Al costat de l'alberg, al flanc dret, hi ha un bar-restaurant (crec que és l'únic) on ens quedem a sopar amb companyia d'un parell de pelegrins de la Gàl·lia. Allà, mentre em cruspeixo el plat combinat de morcilla socarrimada, amanida i una espècie de pernil dolç fregit, me n'adono que tinc el francès molt més rovellat del que em pensava.
Ara, en aquest moment, quan la xerinola de la ruta d'avui es veu incrementada gràcies a l'efecte del vi i la civada, les anècdotes es succeeixen a tota velocitat. De totes maneres cal dir que, pluja i fang apart, avui ha estat un dia d'allò més agradable, tan per la baixa dificultat del camí com per la bona companyia... i això, de tant en tant s'agraeix.