TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 11 SAN JUAN DE ORTEGA -- HONTANAS















 
 
                                                                                

                                                                                      DIA 11
 
 
                                     A les set del matí, i altra vegada sota la boira i un petit però persistent plugim, l'Àlex i jo sortim de l'alberg municipal de San Juan de Ortega.
Avui, si no es torça res i el temps ho permet (difícil), a mi m'agradaria arribar fins a Frómista, lloc on hi ha l'extraordinària església de San Martín (segle XI) i un bon alberg municipal per fer-hi nit.
De moment, el dia ja ha començat malament; no només pel maleït temps, que no sembla pas que s'hagi d'arranjar, la roba que ahir varem rentar, tota, no s'ha assecat en absolut. Les botes les porto xopes (no vaig pensar a posar-hi paper de diari a l'interior), els guants... bé, per sort en porto uns altres de recanvi, però... son d'extrem hivern i aviat se'm torraran les mans. El buf no puc posar-me'l perquè també està amarat, i la resta... per sort ahir no vaig rentar-ho tot i m'he pogut posar roba bruta.
O això o agafo una galipàndria!!! Més val fer pudor que posar-se malalt.Sortim de Sant Juan de Ortega en direcció a Agés. Allà, on hi arribarem quatre quilòmetres més tard a través d'una suau pista forestal, passem per Atapuerca i girem a l'esquerra cap la Sierra que porta el mateix nom. Entre la boira, que no acaba de marxar de cap de les maneres i el plugim, trobem una camuflada creu de fusta on ens fem un parell de fotos per a la posteritat.
Al fons, a poc més d'una vintena de quilòmetres, en el seu amagatall dins la densa boira i vorejada pel riu Arlanzón, hi ha l'antiga capital del regne de Castella; Burgos.
Cardeñuela, Orbaneja, aquests son alguns dels pobles que superem sota la pluja i que gairebé no ens adonem (anem més ràpid del que m'agradaria). A continuació, passem per sobre l'autopista AP-1 i arribem a Villafria per virar cap a l'ensopida i insulsa zona industrial de Burgos.
Seguim com sempre en direcció oest, per l'ampla vorera esquerra de l'antiga carretera N-1 (polígon industrial). Quatre quilòmetres més enllà, i poc abans d'arribar al centre neuràlgic de la ciutat, decidim cercar una tintoreria per poder rentar i assecar la roba bruta del dia precedent.
Després de preguntar a una mossa d'allò més bonica i havent entès malament els seus anuncis (segur que estàvem més pendents (tots dos) de la seva anatomia que no pas de les seves indicacions), fem un parell d'infructuoses voltes fins que aconseguim trobar-ho. Aquí està!!! Tintoreria... no me'n recordo del nom. Què...? Que no ens poden rentar la roba...? Deixem-ho córrer!!! No voldria pas fer mala sang...
En trobem una altra i... És tancat!!!
Ja rentarem de roba a l'albergli comento a lÀlex si tenim sort hi haurà rentadora i assecadora al lloc on fem nit (espero que sigui a Frómista).
Deixem aparcat el tema de la roba bruta alhora que ens llancem a la recerca de la magnífica catedral de Santa Maria. Quan hi arribem, després de baixar un munt d'esglaons molt a poc a poc per no trencar el suport de les alforges, aparquem la burra a la porta de la catedral i hi entrem a per la zona destinada als turistes (no podem fer-ho a l'àrea dels fidels).
Uns minuts més tard i havent assaborit de nou aquesta maravella gòtica, que per cert, no deixa indiferent a ningú, sortim fora la plaça a segellar la credencial i a fer-nos un parell de fotos amb el famós pelegrí de bronze del banc.
Xocolata amb xurros!!! És el meu esmorzar en una de les moltes cafeteries que hi ha al centre.
Després de la saborosa manduca i d'haver fet un parell de tombs pel centre de la ciutat, decidim seguir, tot passant entre les vies del ferrocarril i el riu Arlanzón, en direcció a Villalbilla de Burgos i Tardajos.
Després de travessar el riu Urbel per una desèrtica carretera secundària, arribem a les portes de la petita i alhora plaent vila de Rabé de las Calzadas.
A continuació, tot seguit de ciclar per unes estupendes pistes forestals envoltades de verds cereals, enllacem una llarga seqüència de petits altiplans que ens fan gaudir d'allò més.
Aquests, a gairebé mil metres d'altura, i igual que em va passar a la meva anterior travessa, hi vaig aconseguir un estat d'espiritualitat molt superior al de la resta del camí. El lloc... el lloc és especial. Estic segur que si busques respostes en el Camí, aquí les trobaràs.
La uniformitat dels verds turons, alguns amb un incipient i alhora artístic color blau, et sumeixen, si vas sol i saps llegir la natura, en un sensible estat de puresa. Aquest fet, no només afligeix al teu estat d'ànim, també aconsegueix que gaudeixis i pateixis alhora d'unes estranyes i evocadores percepcions.
Sense dir-li res a l'Àlex, a poc a poc baixo la meva cadència i em separo d'ell un parell de centenars de metres. Aquest és el moment...
Em giro enrere, o sigui, cap a l'est, i puc observar com el sol, que gairebé no ens ha obsequiat amb la seva presència en tota la jornada, fa un feixuc esforç per esmunyir-se entre els grisos núvols que l'envolten.
Jo, sumit en els meus pensaments, en aquells solitaris i verdosos pujols que m'envolcallen, gairebé puc percebre com aquell esquifit raig de sol m'encoratja a parlar amb els que ja no hi son.
Sóc allà dalt, tot sol, enmig d'aquelles planures de cereals que m'envolten quan me n'adono que haig de tornar a la terra d'una vegada. M'agradi o no, haig de fer-ho.
Per fi, després d'una bona estona d'assaborir aquella consciència, em desvetllo de la meva letargia i toco de peus a terra.
L'Àlex no hi és!!!
No te més importància que la que li vulgui donarpenso sé que més aviat o més tard el tornaré a trobar.
Faig un munt de quilòmetres tot sol per uns camins que voldria que no s'acabessin mai. Al fons, al final d'aquella zigzaguejant llengua de sorra, sembla que s'intueix el petit poble d'Hornillos del Camino (70 habitants), on m'imagino que l'Àlex s'ha aturat per esperar-me.
Just abans d'arribar-hi, tot just passat el riu Hormazuelas, me'l trobo fent petar la xerrada amb un altra pelegrí. Perdona nenli dic però... bé, la veritat és que tenia ganes d'estar sol.
No t'has de justificarem contesta no tenim pas l'obligació d'anar junts tot el dia.
Tens raó, noi.
Ara, de cop i volta, i quan ja feia estona que la pluja ens havia ofert una treva, sembla que al cel hi tornen a remenar mobles de certa grandària.
Passem per Hornillos del Camino atabalats davant la possibilitat que torni a ploure. A més, aquesta vegada segons sembla, pot fer-ho a bots i barrals.
Seguim pel pedregós camí en direcció a Hontanas, on a mig camí i tal com anunciaven els llamps i trons, ha començat a diluviar amb totes les de la llei.
Gairebé onze quilòmetres més tard hi arribem. Alhora, i veient que el temps té tendència a empitjorat, decidim quedar-nos a fer nit en aquesta vila on l'edifici més gran és l'església de La Immaculada (Segle XIV).
Busquem allotjament (és molt aviat però el temps ho recomana) a l'alberg municipal de pelegrins, lloc que no ens acaba de fer el pes.
Just al davant, a l'altra costat del carrer, hi ha un alberg privat molt nou que sembla prou acollidor. Hi entro, demano preus, m'ensenya el local i... Ens quedem aquí!!!li dic a l'Àlex ni tinguis el menor dubte que aquí estarem de "conya".
El local està regentat per una família de cubans (encara no m'acabo de creure que un parell de cubans, amb el fred que fa aquí a l'hivern (les temperatures son extremes), hagin deixat el carib per venir a viure en aquest cul de món). A més, hi ha fusta per tot arreu, lavabos també nous, zona amb rentadora i assecadora, menjador, lliteres de fusta amb escales (no sempre en tenen), pati amb una font, parets de pedra vista, llums individuals de lectura, pàrking de bicicletes... no sé, però... això és molt estrany, i més tenint en compte que el preu per passar-hi la nit és de sis euros.
De totes maneres, lluny de posar-hi entrebancs, i de la mateixa manera que el recomano a tothom (crec que és el millor alberg en que he estat en aquesta travessa), l'Àlex i jo el varem poder assaborir d'allò més, no només pel fet de fer-hi nit, sinó perquè durant un munt d'hores (son les dues de la tarda i no pensem seguir) hi vam estar ajaguts, tant per llegir i jugar com per fer la migdiada.
Una vegada assegurada la situació (ja no ens poden "birlar" l'allotjament), decidim anar a dinar al restaurant que hi ha al davant de l'església. Hi entrem i... bé, hi ha un parell de taules buides que no em fan patxoca. Al fons, a l'esquerra, el que vol dir que la televisió la tindrem a les dotze en punt, hi ha una taula que sembla que promet. Ens hi asseiem i... just en aquell moment, a través de la finestra que tenim a la nostra esquena, ens adonem que al carrer hi plou a bots i barrals.
Per sort hem trobat aquest lloc.
Demanem... que demanem? Cocido de San Antón de primer i estofat de carn amb patates de segon!!! Tot això, regat amb el maridatge d'una bona ampolla de Valdepeñas negre, va aconseguir que per fi gaudíssim d'un dinar de primer ordre. I a més a preu de menú; "Boníssim"!!!
La intensa i sorollosa pluja del carrer, que per cert, gairebé fa irrupció a través de la finestra, una i altra vegada ens recorda que la parada i fonda que hem fet a corre-cuita ha estat un encert.
Després de dinar i fer un parell de xupitos d'orujo d'herbes al bar, allà asseguts, observant com la pluja s'emporta tota la mala astrugància, sentim a una noia parlar en Català...
És la Làia, una noia de Platja d'Aro, que segons sembla va sortir fa un munt de dies de Roncesvalles. El fa sola i a peu!!! Si! Si! Sola i a peu!!! Si no recordo malament (tinc un amic que l'ha fet en les mateixes condicions) es triga un mes sencer en fer la travessa. Quina valentia.
Amb un tarannà molt espiritual, aquella noia, que per cert, dies més tard vaig descobrir que era parenta de la meva dona (intrusió del destí?), ens va comentar que havia passat per les tres fases més crítiques del Camí; el cos, el cor i l'esperit.
El cos; és la primera fase i potser la més feixuga de passar pels que no estan avesats a patir. Fer vint-i-cinc o trenta quilòmetres a peu en un dia no és excessivament difícil. Fer-los, però, dia rere dia durant quinze dies o un mes no està a l'abast de tothom. Les butllofes i la tendinitis, motius pels quals es pot arribar a abandonar la travessa, son potser el principal problema físic a tenir en compte pels pelegrins.
La resta; el cor i l'ànima... bé, cada un fa la seva pròpia interpretació dels motius que els impulsa a seguir.
Allà, en aquell bar-restaurant del principal carrer de la localitat, on per cert, la festa es va animant per moments, trobo a un parell de ciclistes d'avançada edat (els hem passat al davant després de l'últim altiplà). Jubilats, tots dos, m'expliquen que son del país basc i que res els hi pot impedir arribar a Santiago. Un d'ells, que segons em diu una i altra vegada, regenta una fàbrica de pròtesis de genoll, va sempre a remolc de l'altra, el més fort físicament parlant i "el gallito" del grup (sembla un indi modern).
La duresa del camí, la climatologia i les bicicletes, així com l'espiritualitat de l'entorn, monopolitzen una bona part de les anècdotes que sovintegen entre els comensals. Allà, en el seu idioma, gairebé tothom narra la seva història; no només els motius que els van empènyer a fer tal "salvatjada" (per a molts profans ho és), també la guisa com han sobreviscut a la desfeta física, i alhora, i amb això convergeixo amb la majoria d'ells, és l'extraordinària manera que ho estan assaborint.
Només és mitja tarda, però, ja n'estic tip de menjar, beure i xerrar... me'n vaig cap al meu cau caribeny.