TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 13 CARRION DE LOS CONDES -- LEON

León


                                                                                DIA 13






           Sortim del cordial poble de Carrión de los Condes amb un cel mig ennuvolat que sembla que de moment ens respectarà. Ho fem, amb la intenció de fer un centenar de quilòmetres i arribar vius a León, amb el propòsit si més no, d'assolir-ho a una hora prudent per poder així sortir a assaborir les delícies de la gastronomia autòctona, que segon l'Àlex, son d'allò més agraïdes amb el paladar.
Comencem a donar-li als pedals amb la certesa que avui serà un dia amb una duresa relativament afable amb les nostres cames, a excepció, en el suposat fet que hi arribem, dels últims quilòmetres, sobre tot els que segreguen Mansilla de las Mulas de León.
Més de disset quilòmetres separen Carrión de los Condes de Calzadilla de la Cueza. Disset quilòmetres dels quals el meu cul se'n recordarà tota la vida. La Via Trajana, que així és com es deia el vell camí romà per on circulem, està farcit de petites pedres arrodonides i de sotracs que aconsegueixen que sigui pràcticament impossible ciclar en línia recta.
Infinites i alhora reprovables rectes de sorra en direcció oest, només amb la trencadissa visual d'alguns pelegrins perduts a la llunyania, prediquen un espai que dona peu per a qui ho busqui, de relaxació i tranquil·litat.
Arribem a Calzadilla de la Cueza sense cap problema. Bé, a excepció de la meva panera, que ja no sé on posar-la de tant de sotrac i tanta "pedreta" dels nassos. Passem al costat esquerra de l'N-120 i arribem al petit poble de Lédigos (poc més de 100 habitants), on després de desfer-nos del Riu Cueza assolim Terradillos de Templarios (encara més petit). Sense perdre temps passem per Moratinos i ens dirigim cap a la frontera entre les províncies de Paléncia i León. Després, passats uns cinc afables quilòmetres (sembla que serà així tota la jornada), fem parada i fonda a Sahagún per esmorzar. Bé, la veritat és que no recordo si va ser a l'Àlex o a mi, o a tots dos, que varem tenir el sobtat desig de menjar xurros en aquesta localitat lleonesa. I com que a la bocana del poble, al costat del famós Arco de San Benito s'hi havia instal·lat una fira, doncs som-hi, a buscar una xurreria costi el que costi.
Després d'una infructuosa però curta recerca del nostre caprici, al final, moguts per una fam canina, decidim anar a esmorzar com fa la gent normal. O sigui; un cafè amb llet i una pasta en una cèntrica cafeteria del poble. Aquesta, molt a prop de la plaça de l'ajuntament, ens va fer pensar en l'assumpte de la credencial. Tots dos, amb unanimitat i moguts per una certa exclusivitat del fet en si, varem pensar que no hi seria de més portar estampat el segell de l'ajuntament, i més tenint en compte que tenen els porros (alls) com a referent gastronòmic, i que potser en fa referència.
A peu, tot passejant amb la burra al costat, ens acostem fins l'ajuntament. Allà, i tot esperant que no les robin, les deixem ancorades al costat de la porta (no hem posat el cadenat) (al primer pis hi ha la policia) i pugem a la primera planta per segellar la credencial del pelegrí.

Si, si! Cap problema!ens diu un policia amb poques ganes.

Aquí teniu...
Certa decepció, al menys per mi, al comprovar que al segell només hi diu "Iltmo. Ayuntamiento de Sahagún, Oficina de Turismo". Al costat, una vieira fent referència al Camí de Sant Jaume i una bonica il·lustració del Arco de San Benito.
Alhora que el policia, el poc afable policia ens dóna les credencials, pel darrera, arriba una personalitat que per la seva aparença deu ser un alt càrrec. Deu ser l'alcaldepenso.
Que sou pelegrins?ens pregunta.
Després de la contundent resposta afirmativa per part nostra, es posa una mà a la butxaca i ens diuteniu nois, així tindreu un record del vostre pas per Sahagún.
Dos pins!!! (insígnia de caràcter commemoratiu), Un per cada un. Contents, no només pel fet de l'obsequi en si, que s'agraeix, sinó perquè el pin és un porro (all) guarnit de pelegrí.
Joiosos, més contents que ningú, i com si ens haguessin condecorat amb una medalla d'honor, enfilem la burra cap a Bercianos i el Burgo Ranero, on hi arribem divuit quilòmetres més tard a través d'uns camins que no tenen la més mínima dificultat. Aquestes pistes, camins, senders i carreteres secundàries, igual que a primera hora d'aquest matí, donen pas, sobre tot si vas sol, a la pau i a la serenitat que alguns hi hem vingut a cercar.
Tretze quilòmetres son els que ens separen de Reliegos, i que malauradament, sobre tot pel nostre esperit d'entusiastes dels corriols, haurem de portar a terme pel voral (camí de vianants) d'una carretera secundaria que no s'acaba mai.
Pocs minuts després i amb vuitanta-quatre quilòmetres a les nostres (anava a dir; impertorbables cames. Però no. Volia dir; exhaurides, esgotades, fatigades) cames, arribem a l'agraciat poble de la vall del Riu Esla; Mansilla de las Mulas, on recordo perfectament que a l'any 2009 hi vaig patir una petita intoxicació, crec que per haver ingerit pastisseria en mal estat.
Sortim del poble, travessem el pont del Riu Esla per un pont de pedra i agafem un camí que circula en paral·lel a la carretera N-601, la mateixa que divuit avorrits quilòmetres més tard arriba a León i que gairebé hem de resseguir, ja sigui pel voral o per un camí a pocs metres de l'esmentada via.
Villamoros i Arcahueja, on a la sortida de la vila hem d'agafar una pujada cap a l'Alto del Portillo (890m.) que superem sense despentinar-nos. A partir d'aquí, ja només queden vuit esquifits quilòmetres per arribar a León capital, on després de 103 interminables però alhora encisadors quilòmetres, pararem a fer nit.
L'Àlex, que en alguna de les seves escapades nacionals com a tècnic (fisioterapeuta) del Lleida de basquet, ja havia visitat la capital de la província, em diu; Hem d'anar a la "Zona Húmeda". Conec uns llocs on hi ha les millors tapes de la comarca. A més, els preus, depèn on anem, son irrisoris.
Si es tracta de menjarli dic amb un somriure d'orella a orella cap problema, noi. Porta'm on vulguis.
Ràpidament, ara ja per carretera, arribem a León i comencem a sentir el tast de la gastronomia autòctona en el nostre afeblit paladar. Allà, comencem a fer voltes i més voltes per localitzar la magnífica catedral, on per cert, aquesta vegada tinc ganes d'esplaiar-m'hi d'allò més. Espero, ara si, poder-la assaborir com es mereix aquesta meravella gòtica del segle XIII, que per cert, a la meva anterior visita, al 2009, només vaig poder gaudir per fora (reformes).
Per fi hi arribem.
Aparco la burra a la tanca metàl·lica perimetral que hi ha al costat de la porta i... m'hi llenço a dins. Déu meu!!! El que em vaig perdre l'altre cop!!!; quina meravella de vitralls!!!
"Perdo" més de mitja hora allà dins. Gaudint d'aquelles immenses naus i les seves impossibles voltes, gairebé no me n'adono que semblo un cavall. Si! Si! Un Cavall! No vegis com se senten les meves passes; sembla que porti ferradures. Cada vegada que poso un peu al terra, se sent el soroll metàl·lic de les cales (a les botes) que colpegen contra els enormes rajols i lloses del terra. A més... Ui!!! Que m'haig de treure el casc!!! Bé, voldria dir que se sent tant perquè els tacs de goma estan d'allò més gastats...
Després de gaudir una estona més i d'enriquir-me arquitectònicament, surto a trobar-me de nou amb l'Àlex per configurar l'estratègia d'aquesta nit.
Primer de tot hem de trobar allotjamentli dic deixa't de tapes i de "vinitos".
Mirem en un alberg que hi ha molt a prop de la catedral però... ens diuen que és ple. Pla B; Alberg Municipal (100 places) L'únic problema és que es troba a quinze o vint minuts del centre. No hi ha manera de trobar-lo!!! Comencem a preguntar, i... bé, al final un ciclista molt simpàtic ens hi acompanya fins a la porta (encara no m'ho puc creure). Agraint-li mil i una vegades la seva acció solidaria envers dos pobres pelegrins d'allò més despistats, agafem els trastos i entrem al grandiós alberg municipal del carrer Campos Góticos.
Lògicament hi ha lloc.
Ens donen una cambra, això si, per compartir amb un parell d'holandesos que no entenen ni una paraula d'espanyol... per sort, l'Àlex més que jo, coneix més o menys bé l'anglès i ens podem fer entendre.
Després de dutxar-nos i descansar una estona (ens ho mereixem) (hem fet més de cent quilòmetres), ens llancem, això si, molt a poc a poc, a conquerir el centre de la ciutat i a trobar un lloc on ens donin de menjar.
Portem més d'un quart d'hora caminant i encara no hi hem arribat!!! Ja veuràs per tornarpenso no he pogut agafar referències visuals de cap mena. Segur que ens perdem!!!
Per fi hi arribem; "La Zona Húmeda". Em comenta l'Àlex que el motiu d'aquest nom és perquè aquesta és la zona més vella de la ciutat, i que antigament les seves vivendes estaven farcides d'humitat. Ara, aquest és el lloc de moda, no només pel jovent, per a tothom que vulgui anar de festa, menjar "pinchos" i tapes o anar de "birres" o "vinitos"
Vineem diu l'Àlex conec un local que està molt bé de preu. A més, segur que amb la copa de vi ens donen una tapa de degustació.
Som-hi!!!penso a mi no en fa res que m'arrosseguin per aquests mons de Déu...
Entrem en un bar on hi ha una dotzena de clients, a demanar un parell de copes de rioja (una per a cada un, és clar!) Quan de cop i volta, i mentre esperem que ens portin la beguda dels Déus, me n'adono que al local no hi ha ni taules ni cadires... Que estranypenso que pasa? Que la gent aquí hi menja dreta?
Doncs si!!! La gent hi menja dreta!!! Passats uns deu minuts, i quan ja ens havien servit tot allò que ara explicaré, me n'adono que la manca de taules i cadires és perquè hi càpiga més gent... està a petar!!! No hi cab ni una ànima més!!! El motiu...? El preu... i la companyia; La copa de vi, que per cert, val un euro, ve acompanyada d'una tapa. Però, no d'una tapa qualsevol, no; dues llesques de pa de pagès mitjanes plenes d'embotit de tot tipus... No és possible!!! Tot això per un esquifit euro!!!
Ens "posem com el Quico" i anem cap al següent local, a veure si tenim tanta sort com aquí.
Vaja! Està clar que cada dia no pot ser festa major. Si! Si! Hem menjat molt bé... però ens han "clavat"!!!
Bé, fem un parell de tombs més i decidim tornar com a l'alberg, que, vulguis o no, tenim les cames molt adolorides per la cursa d'avui. Però... on és l'alberg? Cap aquí? Cap allà? Em sembla que... Bé, el fet és que amb la desorientació de l'Àlex, que només feia que dir; És per aquí, segur... i la suau influència etílica del suc de vi, varem haver de demanar ajut al senyor Google per tornar a l'alberg. Per sort, jo recordava haver vist la plaça de braus molt a prop del nostra allotjament. Ho vaig mirar al Google Maps i... Bé, el GPS en hi va portar sense cap mena de problema. L'Àlex no parava de dir; No t'amoïnis, Narcís, jo sé el camí, tranquil.
Una cosa és ben segura; si no porto el mòbil, aquella nit dormim al carrer. Déu meu quina ximpleria!!!
Bona nit León.


León
Santibanez de Valdeiglesias

Villarers de Orbigo