TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 14 LEON -- MURIAS DE RECHIVALDO

Astorga







                                                                                DIA 14


               A aquesta hora, tres quarts de set de la tarda, això és un recés de pau i tranquil·litat enmig del no res. Cap a la meva dreta, a l'oest, hi ha un corriol on no s'hi clissa el final. A l'esquerra, a l'est, a menys de cinc quilòmetres, encara puc percebre com la ciutat romana d'Astorga em diu;

Ja et vaig avisar! Si proves el "Cocido de Maragato" estàs perdut! No faràs gaires quilòmetres!
Som a Murias de Rechivaldo, petit poble lleonès de menys de cent habitants establert a les faldes dels Montes de León, on per cert, crec que els únics serveis son un parell d'albergs i un bar.
Acoquinats pel fred i alhora menyspreant una mica la climatologia de la capital lleonesa (portem la roba justa), sortim de l'alberg municipal a primera hora del matí en direcció a la Plaça de San Marcos. Allà, una vegada superat l'excepcional pont que porta el mateix nom, enfilem per l'avinguda de Quevedo a la recerca de la vila de Trobajo del Camino.
Virgen del Camino, Valverde de la Virgen, San Miguél del Camino, Villadangos del Páramo, San Martín del Camino, son alguns dels pobles que molt a poc a poc traspassem i assaborim alhora, sempre, gràcies a la gairebé nul·la inclinació del camí que circula en paral·lel a la carretera nacional, l'N-120. (Ens belluguem sempre entre els 800 i 900 m. d'altura)
Després de travessar la petita vila de San Martín del Camino, passem al costat dret de l'esmentada carretera i arribem a la bonica, encisadora i medieval, localitat d'Hospital d'Órbigo.
A l'entrada, un cop passat pel magnífic pont de la mateixa època, te n'adones que una bona part del poble, sobre tot els serveis, viuen gairebé en exclusiva de l'explotació de l'entorn pelegrí.
Bars, restaurants, botigues de queviures, records del Camí de Sant Jaume, hostals, albergs, etc., donen fe que aquesta és una vila amb tradició d'allò més romeua.
Villares de Orbigo, Santibánez de Valdeiglesias (Déu n'hi do amb els noms dels pobles), on tinc el reprovable honor de punxar una roda (per sort és la del davant).
Mentre estic arreglant l'avaria, ràpidament i al meu voltant, com si d'un espectacle de circ es tractés, un destacat grup de japonesos, la majoria dónes, es despengen la càmera i comencen a fer-me fotos a dojo... Que...? Em podríeu ajudar, no?els hi dic (crec que no m'entenen perquè només fan que somriure) Apart de fer tanta foto doneu-me un cop de ma!!!
l'Àlex... bé, l'Àlex s'està trencant el pit de riure.
Un cop reparada, no només la senzilla avaria de la meva burra, també el meu malmès ego, ja podem seguir amb la nostra singladura en direcció oest, cap a San Justo de la Vega. Abans però, i per espai d'uns vuit quilòmetres més, hem de superar una suau grimpada que ens encaminarà fins al Crucero de Santo Toríbio (905 m). Allà dalt, i si la boira i els núvols son benvolents amb nosaltres, podrem observar amb total claredat la bella ciutat d'Astorga, i al fons, molt al fons, els Montes de León.
Arribem a Astorga, on per cert, la meva germana aquest any hi comença el seu periple pelegrí (a peu), sobre la una de la tarda, l'hora de dinar. A continuació, fem un parell de voltes pel poble per conèixer una mica millor, no només la plaça major, lloc on hi ha l'ambient, també l'excepcional Palau Episcopal d'Antoni Gaudí i els seus voltants.
Tinc una fam canina que no t'imaginesli dic a l'Àlex a més, conec un lloc a uns sis quilòmetres d'aquí que...
Sis quilòmetres?em renega jo no aguantaré tant. Necessito menjar quelcom ara mateix...
Però és que... a Castrillo de Los Polvazares (es queda fora de la ruta) hi fan un Cocido de Maragato que fa que et llepis els dits.
Castrillo de los Polvazares, "Cocido de Maragato"... però que dius? MIra...!!! si aquest plat el fan a tots els restaurants d'Astorga...
Vaja!!! l'Àlex té raó!!! Per corroborar-ho, entrem a dinar en el Restaurant Capricho, on segons el rètol, el que hi ha penjat a la façana, podrem assaborir la teca que tant l'hi he recomanat i que ja vaig gaudir a la meva anterior travessa. Hi entrem, no només pel fet de dinar en si, també perquè és l'únic lloc on hem comprovat que des de dins podem vetllat per les nostres inestimables burres (prenem una taula al costat de la finestra).
"Cocido de Maragato" per a tots dos!!!li diem al senyor Lorenzo (propietari) això si, el volem acompanyat a tota hora de l'exquisit maridatge d'un bon vi de Rioja i d'un parell de cerveses cinc estrelles.
El resultat... Bé, les fotos son fidel testimoni de la bacanal culinària. Senzillament, i això crec que ho puc assenyalar en nom de tots dos, no hi ha res a dir. O potser si...!!! Però és en un idioma de l'altra banda dels Pirineus; "Chapó".
En Lorenzo, simpàtic i agradable xerraire al principi, al final (no hi havia ningú més al local) varem acabar odiant-lo. No només no parava de parlar de cap de les maneres, és que no deixava que poguéssim assaborir res del que menjàvem. Fes el favor de marxar!!!pensava en sepulcral silenci alhora que me'l mirava i reia les seves gràcies deixen's gaudir d'aquesta meravella gastronòmica. Si us plau!!! Vull menjar tranquil!!!
Per fi, després d'haver-se despatxat amb nosaltres una bona estona (m'imagino que es va quedar a gust), se'n va cap a la cuina a deliberar amb la santa de la seva muller i a preparar un nou atac, aquesta vegada per la reraguarda.
Loquacitat excessivaés el que penso quan s'acosta de nou pel darrera nostre espero que aquesta vegada tingui pietat i...
Doncs si! No sé si és que va tenir l'enteniment, saviesa, o la facultat de llegir-me els pensaments o què, però la veritat és que ens va deixar tranquils fins a l'hora de les postres. Aquest fet, que per cert, vaig agrair d'allò més, va ser el detonant perquè aquell dinar s'acabes de la millor manera possible; amb un parell de xupitos d'orujo d'herbes i amb un munt d'anècdotes del Camí per explicar a banda i banda de la taula
És l'hora de marxarl'hi dic a l'Àlex, mig endormiscat per l'entorn ens costarà, però hem d'aixecar-nos d'aquesta maleïda taula.
Amb la mirada, en vaig tenir prou per saber que l'esforç per aconseguir-ho seria excepcional.
Després d'haver-nos posat com "el Quico" una vegada més, decidim seguir el nostre periple en direcció a Rabanal del Camino, famosa vila on els monjos templers de l'edat mitjana van lluitar amb enfervoriment per la causa dels pelegrins.
Comencem a donar-li als pedals allà mateix, al frontis del restaurant amb el senyor Lorenzo desitjant-nos un Bon Camí, quan de cop i volta i sota un sol de justícia (és estrany que l'astre rei ens afalagui amb la seva presència), ens adonem que aquesta no serà una empresa fàcil d'assolir.
No puc pedalar!!!l'hi dic a l'Àlex estic botit!!!
Comencem a ciclar molt a poc a poc, com si anéssim trepitjant ous, o com si en qualsevol moment quelcom estigués a punt d'esclatar (devia ser la nostra panxa). Vaja! Com si fos la primera vegada que agafem una bicicleta.
La veritat és que va ser gairebé impossible... Dels vint quilòmetres que separen Astorga de Rabanal del Camino... Bé, la veritat és que només en varem poder fer quatre. Quatre esquifits i alhora feixucs quilòmetres, i gràcies...
Arribem a dures penes a Murias de Rechivaldo, on el cos ens diu prou. Hem de parar. Ens agradi o no, hem de fer-ho.
Entrem en un petit alberg on el Camí hi passa just pel davant. Aquest, alhora, ens incita a mirar cap a l'oest, on al fons, gairebé a l'infinit, una llarga llengua de sorra engoleix un parell de petites ombres romeues. Son els pelegrinspenso aquells que no n'han tingut prou amb conquerir Astorga i que ara, valents, volen arribar a Santa Catalina de Somoza o Rabanal del Camino.
Ens registrem, segellem la credencial del pelegrí, que per cert, ja comença a estar atapeïda de segells de totes mides i colors, i anem a deixar els trastos al nostra cau. Mes tard, després de dutxar-nos, m'escapo jo al carrer a fer un tomb pel poble i... bé crec que no hi res més que un bar i un altre alberg.
Començo a donar voltes i més voltes pel poble, que ràpidament se m'acaba, i em llenço a seguir un parell de corriols que hi ha a la vessant nord. Després de mitja hora de seguir-los (i assaborir-los) me n'adono que m'estic allunyant massa de la vila i decideixo tornar enrere. Mentre sóc allà, tot sol, enmig d'aquells solitaris camins envoltats de vegetació i silenci, me n'adono quan de necessari que és el viure amb pau, no només amb tu mateix, també amb la resta del món i tot el que ens envolta.
Com deia, sóc en un recés de pau i tranquil·litat que vull gaudir eternament. La millor manera de fer-ho doncs, crec que és transcriure-ho.