TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 16 VILLAFRANCA DEL BIERZO -- SAMOS

Villafranca del Bierzo


                                                                                  DIA 16






     Porto quinze dies de travessa, i, no només son les cames, que les tinc d'allò més adolorides, també la resta del cos; braços, cervicals, esquena i ronyons, em diuen que ja està bé del conte i que volen reposar.
Heu d'aguantar, els hi dic una i altra vegada que ja portem més de mil quilòmetres, i que ara, gairebé a les portes de Galícia, no val defallir.
Son les set del matí quan ens llevem i baixem a la planta baixa a esmorzar. Allà, on hi predomina un menjador d'unes mides considerables, fem un most d'unes galetes i un cafè amb llet d'una vella màquina de vending.
--Avui serà un dia "chungo"li dic a l'Àlex hem de superar O Cebreiro (1300 m). Ah! I espero que aquesta vegada pugui gaudir de les vistes.
Recordo amb cert neguit com a l'anterior travessa, al 2009, i així l'hi faig saber al meu company, en aquest tram hi vaig patir com no ho havia fet mai al damunt d'una bicicleta. No tant per cansament com per fred, però... la veritat és que va ser una experiència esgarrifosa que no voldria tornar a repetir.
Sortim de l'alberg municipal de pelegrins quan son gairebé dos quarts de vuit del matí. Ho fem sota un cel clar i lluminós que augura bonança meteorològica durant tota la jornada. La temperatura...? Bé, la temperatura no acaba d'ajudar que un sigui optimista i arribi a pensar, malgrat l'experiència dels dies precedents, que avui pugui ser un dia per gaudir. (vuit esquifits i roïns graus centígrads son els que marca el rètol de la farmàcia)
Sortim de Villafranca del Bierzo tot xino xano, resseguint la carretera comarcal N-VIa pel seu voral. Ho fem amb certa eufòria, no tant per saber que aviat s'acaba la gresca del camí, com per poder gaudir de la segona grimpada més important de tota la travessa.
La primera va ser ahir, amb la Cruz de Hierro posada entre cella i cella de les nostres humils pretensions. I la segona, avui, amb O Cebreiro en el punt de mira. Aquesta pujada, on amb tota probabilitat ens hi "deixarem les banyes" per enfilar-nos fins a les portes de Galícia, segur que ens deixarà d'allò més baldats.
És l'última pujada fortal'hi dic a l'Àlex si la superem, és gairebé segur que aconseguirem aixecar les burres a la Plaça del Obradoiro. (És tradició "bicigrina" que quan s'assoleix l'objectiu d'arribar a Santiago (davant de la magnífica i alhora bruta catedral), s'aixequi la bici (amb alforges incloses) en senyal de victòria)
Segur?
Després de O Cebreiro, ja a Galícia, hi ha una davallada seguida d'una llarga grimpada que ens portarà fins al feixuc Alto do Poio, a 1335 metres d'altitud. A partir d'allà, "gairebé" tot és baixada fins arribar a Santiago de Compostela.
Pereje, Trabadelo, Ambasmestas i Vega de Valcarce, ens ofereixen una bona combinació de trams de carretera alternats amb senders farcits de vegetació. Aquests, on a la majoria hi llisquen rierols que baixen de la serralada, canalitzen l'aigua per convergir al plàcid i alhora abundós riu Valcarce.
El líquid element que raja de tot arreu i l'exuberància de la natura, donen fe que, per fi, som molt a prop de la província de Lugo, ja a Galícia.
Arribem a Vega de Valcarce ciclant molt a poc a poc. I ho fem, no pel sol fet de gaudir de la natura, que sembla que de cop i volta ens vol alliçonar d'allò més amb la seva opulència, també pel coneixement que a partir d'aquest punt, sobre tot passat el petit poble de Las Herrerías, tenim una grimpada (plat petit i pinyó gros) d'uns dotze quilòmetres fins el cim.
En aquest tram hi ha molta aglomeració (a mesura que ens acostem a Santiago, a cada poble, ens adonem que augmenta la quantitat i varietat de romeus que pul·lula al voltant dels senders). Aquí i ara, més que mai, veiem els soferts pelegrins, els que dia rere dia lluiten per aconseguir el somni d'abraçar a l'apòstol Sant Jaume, embrancats en les "Corredoiras" (camins de bestiar). Aquests, els mateixos que suporten el tremend pes de seves motxilles a l'esquena, segueixen un sender impossible de superar pels que anem en bicicleta. Així doncs, malgrat que em sap molt de greu no seguir el camí original (no és la primera vegada) ens veiem obligats a agafar una alternativa ciclable que ens garanteixi la integritat de les nostres muntures.
Las Herrerías, La Faba i Laguna de Castilla, on a partir d'aquí girem a mà dreta per pujar per un corriol en molt mal estat (està ple de lloses).
Jo pujo a peuem diu l'Àlex no tinc ganes de trencar la burra.
Jo, que l'última vegada que vaig ser aquí vaig patir-hi com un condemnat (pluja, vent, fang i fred), decideixo, encoratjat per les fabuloses vistes que brollen de l'oest, intentar pujar-hi sense baixa de la bici.
Les cames!!!li dic a l'italià que vaig conèixer fa un parell de dies no sento les cames!!!
Un quilòmetre després d'haver-me extenuat amb la ximpleria del meu absurd repte personal, arribo a un punt, moribund, on hi ha una fita que m'emociona tant com pot fer-ho un nen petit el dia de reis; "Diputacion Provincial de Lugo, Galícia" resa el terme.
Ja només queden 152 quilòmetres per arribar a Santiago!!!li crido a un "guiri" que em fa una foto ja gairebé hi som!!!
Miro enrere i, decebut (amb mi mateix, per no haver-lo esperat), veig que l'Àlex encara no arriba, fet que m'impossibilita poder gaudir amb ell d'aquest moment tan singular.
Just davant de la pintoresca i virolada fita, una immensa vall de diferents tonalitats verdoses m'obsequia, enguany, amb tot allò que la boira em va negar en temps pretèrits.
És increïble; dos anys enrere res de tot això hi era aquí... bé, al menys per a mi no era visible. Aquest mateix camí, empallegós, era un caldo de fang que no em deixava avançar de cap de les maneres (feixuc com poques vegades). I la pluja, la maleïda pluja em va deixar d'allò més amarat. Nul·la visibilitat en totes direccions (boira espessa). Només veia, o intuïa, el que tenia a un parell de metres de distància i poca cosa més. La resta era un mantell blanc que ho cobria tot, impedint, quilòmetre rere quilòmetre, que pogués gaudir de l'entorn com ho estic fent en aquest moment. Les vistes son senzillament meravelloses.
Segueixo pujant, ara ja amb una mica menys d'escarpat, cap al cim, on un magnífic corriol de poc més de mig metre d'amplada, em portarà, gaudint de totes i cada una de les plàcides pedalades, fins a O Cebreiro.
Hi arribo encoratjat pel temps i pel fet d'haver superat en escreix l'eterna pujada (era una espina que hi tenia clavada, havia de fer-ho). Ara, havent aparcat la burra al costat de l'església preromànica de Santa María la Real (segle IX), i d'haver-me trobat de nou amb el meu company, l'Àlex, ens llancem a estampar un magnífic segell (el de l'església) a la credencial del pelegrí. Una vegada feta la visita de rigor al lloc de culte per gaudir, no només de les particularitats arquitectòniques, també per a fer-hi un parell de fotos, fem una visita al museu etnogràfic que hi ha uns metres més avall, si més no, per saber com nassos s'ho feien per construir "les pallozas" (construccions cobertes de palla).
Sota el paraigua d'una climatologia que convida a esplaiar-se, joiosos, fem un parell de voltes a les botigues de records i una "birra" a la minúscula terrassa del bar (una taula). Després, un cop apaivagada la nostra set, enfilem cap a Hospital da Condesa, Alto do Poio i Fonfria, part per pistes part per carretera.
Els camins, no només estan plens de pelegrins (plens de veritat), també son molt pedregosos, fet que dificulta el nostre avançament. Per aquest motiu, i amb el cent per cent dels vots escrutats, decidim per unanimitat fer la resta del tram per carretera, al menys fins arribar a Triacastela (Quan portes tants de quilòmetres al damunt, ja gairebé res té massa importància. L'únic que vols és aconseguir el teu objectiu; arribar).
Deu quilòmetres de baixada, per carretera, amb una tremenda inclinació, aconsegueixen que la velocitat sigui una autèntica bajanada. Els revolts, amb el pes de les alforges, sembla que la roda del darrera estigui a punt de "desllandar", fet que em fa posar els pels de punta. Déu meu quina velocitat!!!penso una caiguda seria mortal.
Durant el vertiginós descens, a més, ens "piquém" amb un parell de ciclistes que baixen com autèntics míssils. Un d'ells, de Barcelona, amb qui més tard farem amistat i anirem a dinar plegats, ens incita, passant-nos al davant a tota velocitat, a anar més ràpid si és possible. (cal dir que baixem set-cents metres en poc més de nou quilòmetres).
Arribem a Triacastela just a l'hora de dinar. Allà, a la terrassa d'un restaurant de carretera, ens cruspim, l'Àlex, en (no recordo el nom) i jo, un menú del pelegrí d'allò més complert. Una bona teca, el vi, la bona companyia, el sol, la proximitat de la fi de la terra, i com únic tema de conversa les anècdotes del Camí, aconsegueixen que els dies com avui, contats, t'omplin el cor i l'ànima de goig i satisfacció envers tot el que ens envolta. Si això és la felicitat, com bé certifiquen la resta de comensals de la taula, que així sigui fins al final de la nostra travessa.
Amb la panxa plena i amb les ganes de ciclar renovades, posem proa cap al Monestir Benedictí de Samos (fundat el segle VI), lloc on els-hi he comentat als meus companys que m'agradaria passa-hi la nit. Allà, un cop havent-hi arribat després de fer uns deu quilòmetres, gairebé tots per carretera, prenem la difícil decisió, ja que és una mica aviat, de si seguir o quedar-nos-hi.
Crec que ens hi hauríem de quedarl'hi dic a l'Àlex aquest no és un alberg qualsevol. Pensa que és una comunitat de monjos que ens ofereixen els seus serveis per un preu mòdic. I que a més a més (pagant) pots fer una visita guiada a la gairebé totalitat del monestir. En trobaràs pocs com aquest.
Després d'acceptar les meves devotes peticions, per fi, hi fem una ullada per veure com son les instal·lacions i... No hi ha cap dubte. Ens hi quedem!!!
Paguem la voluntat per accedir-hi i aconseguim llitera, sobre tot, i això s'aprèn a base d'experiència, abans que ens la prengui algun dels molts pelegrins que arriben a peu. Aquests, els mateixos que fa una estona hem avançant a la vila de Renche o a la carretera de Triacastela a Sárria, arriben en condicions llastimoses. Alguns, els mes agosarats, i veient que encara queda estona de sol, s'arrisquen a fer els tretze quilòmetres que queden fins a Sárria (cal dir que entre mig no hi ha cap poble amb serveis).
Ens allotgem, ens... (anava a dir dutxem, però... no, jo no em vaig dutxar. No hi ha aigua calenta!!!) i anem a fer un traguinyol en un bar que hi ha just al davant de l'alberg. Allà, mentre fem una "birra", me n'adono que avui, malgrat que no sàpiga ni quin dia de la setmana és, veient que a la televisió donen els entrenaments d'un gran premi de Fórmula 1, deu ser dissabte.
Realment, desconnectes de tal manera, que si no fos perquè portes el mòbil al damunt i parles dia rere dia amb amics i familiars, gairebé, i com ja he comentat en altres ocasions, estàs vivint en una altra vida. Una vida alternativa i temporal on només importa seguir endavant i gaudir el moment, l'irrepetible moment.
Un parell d'hores abans, i previ pagament de tres euros, els monjos ens han obsequiat amb una visita guiada (recomanable) a l'interior del monestir. Abans de començar la visita, però, m'ha fet gràcia quan un dels monjos ens diu; això que veieu no és una disfressa, i jo, jo sóc un monjo de veritat, no un reclam turístic.
Mentre escric aquestes línies, m'ha vingut al cap un fet que voldria transcriure per no oblidar; ja fa uns mesos enrere, i havent inflat el cap a un grup d'amics per fer el Camí de Sant Jaume en bicicleta, aquests, valents, van decidir fer-lo sortint de la vila de Roncesvalles (Camí Francès). Una vegada aconseguit l'objectiu, i havent-me dit que sens dubte tornarien a repetir-la (sembla que varen gaudir d'allò més) un d'ells, em deixa anar que no s'ho va passar gens bé... Com és això...?li dic que potser va ser massa dur? Massa llarg?
No! No!em respon si és que, a més a més varem tenir un temps molt bo, però...
Però, que...?
És que... mai havia estat tants de dies separat de la meva dona...
¿...?
Després de menjar quelcom en el bar, tot sol (cal dir que ho necessito), me'n vaig a fer un tomb pels voltants tot resseguint el riu Oribio ribera amunt. Tot seguit, després de gaudir una bona estona de la frondositat de la seva vegetació, giro cua i vaig a fer la volta al monestir de Samos (hi ha un sender que el voreja). Quan passo per l'escalinata de la porta principal, quasi a l'altra costat de l'alberg, sento música de litúrgia que em crida l'atenció. Hi entro i... bé, ja feia dies que no gaudia d'una missa. Mentre sóc allà assegut, escoltant l'orgue en un dels bancs de fusta de la nau principal, me n'adono que aquell bri de tranquil·litat era tot el que em feia falta per arrodonir el dia. Plenitud dels sentitsés l'únic que aconsegueixen xiuxiuejar els meus llavis en aquest moment, i més després del dia tan profitós que he tingut, dubto que algú pugui sentir-se més viu.
Un cop dins el llit, a l'espera que en qualsevol moment tanquin els llums (a les deu), puc observar amb tota mena de detalls les pintures de la nau principal. Al·lusions religioses de tota mena predominen a les parets i les voltes; atencions mèdiques als soferts pelegrins, escuts d'armes, àngels, vieires i seqüències divines, per cert, molt ben executades, aconsegueixen donar a l'alberg un tarannà diferent al de la resta.
Envoltats de Sants i Déus que combreguen per tot arreu, no només l'Àlex i jo, també la resta de pelegrins, és com si tots plegats fóssim dins d'un enorme absis i el meu llit el presbiteri d'una església.
Amén.