TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 17 SAMOS -- MELIDE

Últims 100 Km. 


                                                                               DIA 17






           Adolorit, em llevo a l'alberg de pelegrins del monestir de Samos quan encara és negre nit i la gent rinxola sense parar. Al cel, on no s'hi veu ni un sol estel, s'intueix un dia ensopit i gris que contradiu amb el tarannà climatològic dels últims dies.

Avui, un cop més sembla que tornarem a la poc agraïda rutina d'aquesta travessa; plugim, vent, fred... i que tants moments dolents m'ha fet "gaudir" fins aleshores. Pel que sembla, i això no em fa gens de gràcia, hauré de replantejar-me els cent trenta quilòmetres que resten per arribar a Santiago de Compostela. La previsió del temps, contrastada, en cap cas és encoratjadora.
Son les set del matí, i la gent, els estoics pelegrins que busquen aconseguir el seu objectiu, com autòmats, s'aixequen a la recerca d'un altra dia màgic per narrar a la seva gent.
Surto al carrer mig tremolant per replegar la meva bici i la de l'Àlex, que per cert, aquesta nit han hagut de suportar les incontinències meteorològiques de la foscor gallega. Amarades a no poder més i sota la freda rosada que ho enaigua tot, les eixuguem i hi muntem les alforges al damunt. A continuació, i en previsió que l'avenir meteorològic acabi sent com va pronosticar l'home del temps (nefast), empastifo d'oli la transmissió i el canvi "per si les mosques".
Mentre sóc allà, agenollat, sota la ténua llum de la petita làmpada incandescent de l'entrada i mimant la burra gairebé més que la meva dona, aixeco la vista, miro dins i penso... nen, aprofita que això s'acaba. Demà, si no es trenca res, arribarem a Santiago.
Sortim de Samos seguint la mateixa carretera que ens hi ha portat. Després, passats uns tres quilòmetres i tal com ens va recomanar el responsable de l'alberg, virem a la dreta i agafem un camí amb una forta pujada. Un cop superat aquest primer i insospitat obstacle, ja al damunt d'un altiplà i sota un cel que cada vegada ens descoratja més, continuem per una magnífica ziga-zaga de "corredoiras" envoltades d'una frondositat envejable.
El sender, no només ens deixa d'allò més bocabadats per la textura i policromia de la seva vegetació, també és motiu de satisfacció, no només per la perspectiva dels petits ponts i rierols que s'esmunyeixen turó avall, també per la tranquil·litat que s'hi respira i que alhora ens encercla amb un halo fascinant.
Tot això, amb un sepulcral silenci i envoltats d'una boira que sembla sortida d'un conte de fades, per unanimitat, arribem a la conclusió que aquest és un sender màgic.
Els revolts, tot superant castanyers i roures centenaris, algun dins de fantàstics i virolats túnels de vegetació, es succeeixen molt a poc a poc alhora que ens posen la pell de gallina.
Que no s'acabi maipenso podria estar ciclant per aquest camí hores i hores.

I no és per atzar. Tot plegat; la proximitat del destí, la coneixença que aviat (demà) s'acaba l'aventura, el defalliment, l'espiritualitat de l'entorn i les amistats, aconsegueixen un estat de satisfacció que difícilment podria arribar a explicar.
És just en aquest moment, gairebé litúrgic, quan me n'adono que la meva ànima està gaudint amb plenitud. En part, i això ho pot ratificar el meu company, gràcies a aquest magnífic sender, el mateix que aviat ens lliurarà a la vella monotonia però que alhora, i això més tard ho agrairem, aconseguirà que perduri per a sempre més a la nostra memòria.
És estrany, però... en el moment que estic gaudint d'allò més, aquí, ja gairebé a les portes de Santiago, ara m'ha vingut al cap el dia que Èol, el Déu del vent, em va fer patir com un condemnat. El dia que més vaig patirpenso alhora que intento no recordar-ho i el dia que més m'he delectat...
Sota un mins, fred i alhora persistent plugim, (encara fascinats per l'entorn), superem Vega de Reiriz i Sivil, on ja fa estona que hem perdut de vista les sagetes grogues que ens indiquen el camí.
Una cop recuperades les fletxes i la direcció correcta (tornem a anar cap a l'oest), arribem a la carretera comarcal i ens enganxem a la variant nord, la que ve de Triacastela. Al darrera nostre, més enllà d'Aguiada, cap a l'est, queden els pobles de Balsa, San Xil, Montan, Furela, Pitín i Calvor, que hem hagut de descartar en pro del novel·lesc monestir de Samos i els seus voltants.
Arribem a Sárria, capital comarcal, després haver fet quatre quilòmetres per un camí que voreja intermitentment la carretera. Allà, després d'haver trobat una pelegrina que varem conèixer la nit abans (Déu meu, quines butllofes als peus!!!), ens adonem que aquesta ciutat és un punt de partida excepcional, sobre tot pels que volen aconseguir la compostela fent el mínim camí exigit (100 quilòmetres a peu).
Abandonem la ciutat sense cap incident remarcable. Alhora, ja neguitosos, sobre tot per la proximitat de Santiago i el final de la travessa, posem Portomarín en el nostre punt de mira i ens llancem a assaborir les "corredoiras" de la província de Lugo.
Arribem a un punt, entre Brea i Ferreiros, on hi ha una fita que resa; "Diputación Provincial de Lugo K.100".
Només queden cent quilòmetres!!!li crido a l'Àlex, exultant ja gairebé hi som!!!
La fita, bruta i plena de pintades, amb la vieira pintada de groc i un munt de còdols al damunt, ens inciten, amb un somriure d'allò més generós, a fer un parell de fotos per a la posteritat.
Aquesta, és una d'aquelles fotos que més assaboreixes en el futur. És d'aquelles que fas ampliar o que et poses de fons d'escriptori a l'ordinador, o de les que ensenyes a amics i familiars amb tot l'orgull del món. Però sobre tot, i això es pot veure a la fesomia, és d'aquelles que demostren que malgrat els entrebancs de la travessa, que son molts, que ets l'home més feliç de la terra.
Arribem a Portomarín més o menys a l'hora de dinar. I ho fem en una cèntrica plaça, a la terrassa d'un bar que hi ha al costat de l'església de San Nicolás (segle XII), on ens cruspim un entrepà i una bona cervesa que ens facin mantenir ben alt l'esperit i les ganes de seguir pedalant. I parlant de menjar... avui, si el temps ho permet, tenim la memorable intenció d'arribar a Melide. I dic memorable perquè... bé, allà hi ha un parell de "pulperias" que si et deixes anar (gastronòmicament parlant), et deixen distret. De totes maneres, en una vetllada com la que avui suposadament obsequiarem els nostres sentits, no només és el pop maridat amb amb un bon Ribeiro, també son la companyia (l'Àlex) i el bon tracte (els empleats de "La Garnatxa") els que aconseguiran que gaudim d'allò més.
Sortim, després d'"assaborir" un entrepà més aviat ensopit (sense oli ni tomata), de Portomarín. I ho fem a través d'una passera metàl·lica que supera un dels afluents de l'Embalse de Belesar. Allà, un cop assolit aquest bonic "obstacle", seguim a tota velocitat (¿?) en direcció a Gonzar, Castromaior, Ventas de Narón, Airexe i Palas de Rey, on agafem un camí que ressegueix la vessant esquerra de l'N-547. En aquest punt, després d'haver-nos cruspit els canvis de desnivell sobtats, que per cert, son molts i prominents, arribem a la imaginària frontera de A Coruña masegats pel ritme frenètic de la nostra cadència.
No entenc que ens ha agafatpenso és com si de cop i volta, tots dos, ens haguessin entrat unes ganes boges per arribar a Melide... Serà la proximitat de les "pulperias"?
Laboreiro, Furelos... i per fi, a través d'un polígon industrial, arribem a la "Meca" del pop...
Melide és un poble de poc més de vuit mil habitants que viu de cara als pelegrins. No només disposa d'un generós i reformat alberg municipal (propietat de la Xunta de Galícia) (130 persones), hostals, hotels i fondes, també allotja (al carrer principal) un parell de "pulperias"; "Garnatxa" i "Ezequiel" que fan les delícies dels pelegrins i turistes que aterren per aquelles contrades.
Només falten cinquanta-tres quilòmetresxiuxiuejo a l'aire ara si que la travessa s'acaba de veritat. Demà a aquesta hora, si tot rutlla com està previst, ja serem a Santiago...
... I s'haurà acabat tot...?
No!!! Aquesta vegada penso arribar a Fisterra!!!
Son gairebé cent quilòmetres més que podré desar a la meva memòria.
Entrem a Melide a la recerca del Carrer San Antonio, lloc on l'alberg de la Xunta, per cert, rehabilitat de dalt a baix, ens espera amb els braços oberts. Hi arribem després d'un parell d'infructuoses i alhora feixugues voltes, sobre tot, pel fet de no recordar la seva situació i perquè les indicacions d'un transeünt ens han portat a un lloc incorrecte.
Ara que ho penso; i relacionat amb el mateix local, si que hi ha un fet que recordo de la travessa del 2009 (vaig dormir al mateix lloc); A la recepció de l'alberg i amb cara de poques amistats, una noia, jove, ostentava les seves pitjors maneres a l'hora d'atendre'ns (antipàtica i sosa a no poder més).
Bé, el fet és que no sé com però... hi arribem. A continuació, i moguts no només per les ganes sortir de "farra" i tastar el pop, també per poder-nos treure de sobra el polsim del trajecte i descansar una estona a l'alcova de l'alberg.
LLiguem (lligo) amb un cadenat les burres (les dues) en un lloc habilitat per a l'ocasió. A continuació, amb les maleïdes alforges sobre les nostres espatlles, enfilem escales amunt cap a la que serà la nostra llar abans d'arribar a Santiago de Compostela. Arribem a la remodelada recepció de... Hòstia com ha canviatpensoaixò sembla un hotel de quatre estrelles... Allà, asseguda al darrera d'una gran urna de vidre, com si d'una banquera es tractés, encara seguia la mateixa noia que hi havia dos anys enrere. Si! Si! La mateixa que posava tanta mala cara i que tan malament em va tractar (quan dic malament vull dir sense ganes). No m'ho puc creure. A veure si amb els anyspenso aquesta senyoreta ha tingut una alegria a la seva vida i...
Bé... em sembla que no.
Tu ets la mateixa que hi havia dos anys enrereli pregunto.
Jo mateixaem deixa anar amb unes ganes tremendes...
Això... li dicque tens espai per a dos més?
Sense miraments i intentant "passar" d'ella, pugem al primer pis després de registrar-nos i ens llancem a assaborir una bona dutxa a les noves instal·lacions, que pel que sembla, també les han remudat de dalt a baix. Aquestes, on gairebé haig de fer deu minuts de cua per accedir-hi, haig de dir que, per pertànyer a un alberg de la Xunta, són realment impressionants.
Per cert, ara m'ha vingut al cap que dos anys enrere vaig haver de desar la burra en una quadra. Si! Si! Una quadra de veritat!!!
Sortim de l'alberg en direcció al centre del poble (intentant agafar referències per no perdre la ubicació) amb la indefugible intenció, per una vegada, d'anar a sopar amb totes les de la llei. I pensem fer-ho en una "pulperia"!!!
"La Garnatxa", igual que al 2009, és el restaurant elegit perquè obsequiï els nostres soferts paladars amb tot allò que es mereixen. Dues racions de pop a la gallega regat amb Ribeiro negre, de primer, ens fan gaudir com dos nens petits amb les seves piruletes. De segon, a repartir entre els dos, una ració de bacallà (crec que era amb tomàquet) ens portarà fins al lloc més alt de l'Olimp... de postres; formatge de "tetilla" amb codony ens durà a assaborir una sobretaula i una tertúlia com poques vegades a la vida. A continuació, al demanar-li el cigaló de conyac, el molt amable cambrer... Només em queda rom Barcelós'exclama. Malaguanyatli dicaquest excel·lent licor s'ha de prendre sol. A més, em sortirà per un ull de la cara... "Déjate, déjate"em deixa anar tot xiuxiuejant "invita la casa". Mentiria vilment... si no digués que ha estat el millor cigaló de la meva vida.