TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 18 MELIDE -- NEGREIRA

Catedral de Santiago


DIA 18

                                                       
                              Són les sis de la matinada quan, dins el meu resguard tinc un ensurt de mort.
Les clauspensohe perdut les claus del cadenat... quelcom em diu que no són al seu lloc. A les fosques, agafo el "frontal" i començo a escorcollar dins la petita maleta que va ancorada al manillar de la bici. Efectivament, després de remenar-ho tot i de posar boca terrosa gairebé totes les alforges, puc corroborar que les he perdut. No facis broma amb aixòem diu l'Àlex ja sortiran... Que no és conyali dic estic segur que m'han caigut al costat de les bicicletes.
I si no les trobem?
Només hi ha una solucióli dic haurem de tallar el cadenat. M'imagino que algú ens podrà deixar una serra de ferro o una cisalla.
Si, però qui...?
La policia...? Això ens pot fer perdre molt de temps...
Neguitós i ensopit alhora per les possibles conseqüències, espero que obrin les portes de l'alberg, més o menys a les set del matí. Després, com si m'hi jugués la vida, surto corrent cap al pati sota una fina i alhora persistent pluja amb l'esperança que les claus... Aquí estan!!! Déu meu, quin patir!!! Estaven sobre el selló de la meva burra...
Encara sort que ningú les ha vistem diu l'Àlex imagina't que algú les troba i prova sort... Bingo!!! pel mateix preu dues bicicletes.
Sortim de l'alberg a fer un most en una cafeteria que hi ha molt a prop. I ho fem, com no podria ser d'altra manera; Avui, per ser l'últim diapenso amb tota la conya del món sereu obsequiats amb un plugim que us acompanyarà fins a les portes de Santiago. No només això, aquests últims cinquanta quilòmetres, gràcies al maleït vent del nord-oest acabareu patint d'allò més... serà un bon record, veritat?
Conya apart, haig de dir que, va ser dit i fet...
Sortim de la cafeteria amb la panxa plena i amb unes ganes boges de ciclar, però... bé, sembla que allà dalt algú m'ha escoltat, i pel que veig, no li ha agradat gens que l'hagi escarnit. Com plou!!!
Ansiosos, ens esperem un parell de minuts a la porta del local que baixi un xic la intensitat del vent i la pluja. De totes maneres, i en previsió que avui sigui una jornada complicada, no per l'orografia del terreny, sinó per la previsió del temps, em poso l'impermeable fins a les orelles i enfundo les bosses d'escombraries a les alforges (cal dir que porto la roba de ple hivern). En un infame moment que sembla que sobre nostre hi ha una petita escletxa de bonança, ens llancem a l'aventura del que amb tota probabilitat serà l'últim tram de la travessa. I ho fem, primer per carretera, on de cop i volta (estava segur que passaria) és com algú hagués obert l'aixeta del diluvi universal. Després, ja amarats fins a la medul·la (almenys jo), enganxem un bonic sender que ens portarà a fer unes boniques ziga-zagues a un i altre costat de l'N-547. Bé, serien boniques si no plogués i no m'estigués morint de fred... Déu...!!! Noto com l'aigua s'esmunyeix pit avall i m'arriba fins al llombrígol.
A mesura que passen els minuts, el sender, que sembla que recull l'aigua de tota la maleïda muntanya, es torna gairebé impracticable. Ja n'estic fins els nassos li dic a l'Àlex "passo" del camí. Quan trobi la carretera...
Aquí la tens...
No sé tugairebé li crido al meu amic però jo penso enganxar-m'hi i seguir-la fins a Santiago.
Et segueixo!!! Et segueixo!!!
Enfilem, un darrera l'altre, pel voral de la carretera en direcció a Arzúa. A partir d'aquest punt, no només la pluja i el vent augmenten la seva puixança, també la boira fa acta de presència i ajuda a fer més feixuc i lent l'avançament. La visibilitat és gairebé nul·la. A les baixades, amb el conseqüent augment de la velocitat, la roda del davant ens llença l'aigua de la carretera als nostres soferts morros pelegrins. Els vehicles que ens venen de cara, la majoria, tenen els llums encesos i posen en evidència la gran quantitat d'aigua que està caient. Em giro, i veig l'Àlex amagat sota la caputxa del seu impermeable patint com un condemnat per seguir el meu ritme. La velocitat és molt elevada, però... bé, la veritat és que el motiu és perquè fa baixada i alhora perquè vull mantenir la meva temperatura corporal. Estic tan amarat, i així l'hi he fet saber a l'Àlex, que si deixo de pedalar em moriré de fred. També, les presses, son perquè m'agradaria trobar un recés d'aixopluc i esperar que la tempesta amaini una mica. Un barpenso per aquí crec que hi havia un bar de carretera... no encara no... més endavant.
Estic patint de valent. Tot jo, amarat a no poder més, sóc una esponja gegant que absorbeix tota l'aigua del món.
Arribem a l'Alto de Santa Irene, on a la dreta, al mateix voral de la carretera, s'intueix un local... si!!! És el bar O' Empalme...
Desem la burra, que segueix sense queixar-se ni un àpex, en un petit recés que hi ha al pas de la porta. Hi entrem i... bé, jo surto disparat cap al lavabo a treure'm del damunt tota la roba mullada, que per cert, ara que he parat de pedalar, m'està deixant d'allò més glaçat. Per moments, com si tot jo fos una fulla sota els efectes del maleït cerç, m'agafa una esgarrifança de mort i començo a trontollar... M'ho haig de treure tot!!!
Tremolós, em quedo en "pilota picada" dins el lavabo, on tot seguit començo a eixugar-me amb els papers d'un dosificador automàtic que em "salva la vida" (cal dir que gairebé acabo amb les existències de la màquina). Després, amb el cos compungit, em canvio de roba (em poso la bruta) i surto a la barra a menjar quelcom que em faci reconquerir les forces i les ganes de ciclar. La veritat és que n'estic fins els nassos de passar fred i de mullar-me fins a la medul·la. Si no fos que avui és l'últim dia...!!!
Ens cruspim un entrepà de pernil i una "birra" que ens deixen distrets... Qui és el guapo que torna a pedalar, ara? I sota la pluja?
L'Àlex no té el mateix problema que jo. La veritat és que porta un anorac dels de veritat; gruixut però transpirable alhora (i car).
Jo, només tinc un impermeable barroer per on s'esmunyeix l'aigua a través del coll i de les seves costures (en condicions normals, però, és efectiu... el problema és que avui plou molt i... no transpira gens ni mica!!! Em mulla més la suor que l'aigua!!!)
em diu la responsable del bar posa't aquests diaris a la panxa. Ja veuràs com això absorbeix una bona part de l'aigua.
¿?
Vaja!!! Estic tan inflat que semblo en Bibendum (el logo de Michelin). Tornem-hi altre cop que això no s'ha acabat. No ho sé, però... bé, potser li he fet llàstima a algú i ha pensat que ja n'hi havia prou de patir. Que aquest Camí de Sant Jaume ja havia estat prou llarg i que potser, només potser, per ser l'últim dia hauria de permetre que pogués gaudir com és perceptible. No ho sé, la veritat. El que si és cert és que només eixir per la generosa porta d'O' Empalme, bocabadats, podem observar com al cel s'ha obert una gens menyspreable escletxa de bonança.
Corre!!! Aprofitem-ho!!!li dic a veure si podem fer els últims vint quilòmetres en condicions.
I així ho fem. Sortim a tota pastilla en direcció oest. Resseguint, aquesta vegada amb un folgat somriure d'orella a orella, el voral dret de la carretera N-547 en direcció a Santiago de Compostela.
Passem per Pedrouzo i deixem a l'esquerra l'aeroport de Labacolla. I ho fem exhausts (hi ha forts desnivells), per arribar pocs minuts després a la població que porta el mateix nom. A continuació, neguitosos per la proximitat del nostre anhelat objectiu, ens acostem al Monte do Gozo. Aquest, ja als encontorns de la capital política de Galícia, altra vegada aconsegueix que una barreja de sentiments aflorin cap a la meva ment; si que és veritat que tinc ganes d'arribar i llençar la burra a un contenidor de ferralla i descansar una mica (és broma), però alhora, i de la mateixa manera que em va passar a l'anterior travessa, encara no he acabat i ja tinc ganes de tornar a encetar el camí.
Monte do Gozo; parada tècnica per a fer un parell de fotografies i descansar una estona abans d'escometre els darrers quilòmetres de la nostra aventura. En aquest punt, on gairebé ja es flaira la hilaritat dels pelegrins en arribar a la Plaça del Obradoiro, es posa de manifest una desbordant alegria d'allò més contagiosa; les rialles i abraçades, generals, es succeeixen entre la multitud de pelegrins que no s'acaben de creure que son a menys de cinc quilòmetres del seu destí. "Ho hem aconseguit"!!! és l'expressió que se sent arreu...
Nosaltres, motivats i temorosos, no només per la proximitat de la fi del Camí de Sant Jaume, també de la nostra amistat, enfilem camí avall en direcció a una ciutat que sempre, una i altra vegada, ens alberga i aixopluga com si fossim la seva descendència.
Ara, en aquest moment, em falten paraules per definir, sobre tot, i això no és la primera vegada que em passa, el que se sent mentre circules pels quilòmetres que precedeixen la ciutat santa.
Superem l'autopista AP-9, les vies del ferrocarril, una carretera de circumval·lació i un camp de futbol. Després, arribem a un punt que, malgrat que ja coneixia, ens obliga a aparcar-hi les burres al costat i fer-nos una fotografia imprescindible. Si! Aquesta és una d'aquelles fotos que sempre recordaràs. No només pel fet d'haver assolit el teu objectiu, també perquè ho has portat a cap, i això és transcendental, amb el teu amic d'alforja... aquell que vas conèixer mil quilòmetres enrere i que mai vas pensar que podria arribar a gaudir la mel de la victòria.
Santiago de Compostela, resa el rètol...
Acoquinats, seguim avançant cap al nucli històric de la ciutat. Allà, a la Rua de San Pedro, li dic a l'Àlex que tinc ganes de fer una cosa... vull gravar l'arribada en vídeo!!!
Dit i fet!!! Amb el mòbil a les mans, sobre tot intentant que no caigui i fent ziga-zagues entre els pelegrins i transeünts que circulen en totes direccions, gairebé puc sentir com al fons, molt al fons, una gaita ens dóna la benvinguda a tocar de la Plaça del Obradoiro.
Ja gairebé hi som. Només ens queden uns cinquanta metres per assolir allò que tants de dies i quilòmetres hem empaitat. Allò que tant hem somniat i que algunes vegades, moltes sota la pluja, el fred i el vent, hem pensat que no seriem capaços d'aconseguir de cap de les maneres. La felicitat, i veient la cara de l'Àlex, puc corroborar que és mútua i exultant... de nou em falten paraules.
Baixem les escales on el gaiter, per cert, immune al patiment i felicitat dels pelegrins, segueix amb el seu repertori i... aquí està, amb una vintena de tendes de campanya del indignats incloses, la Plaça del Obradoiro i la fantàstica i alhora bruta catedral de Santiago de Compostela.
LLancem les burres al terra i ens fonem en una forta abraçada. Aleshores, l'Àlex, emocionat, em diu; Que penses fer ara? Ara?li pregunto amb un somriure d'orella a orella ara penso seguir fins a Fisterra.
Però... si hi ha cent quilòmetres més...!!!
Adéu amic. M'imagino que ens tornarem a veure... me'n vaig abans no torni a ploure.
No et quedes ni a dinar?
No. Negreira és...
Negreira...?
Si! És un poble que hi ha a vint-i-un quilòmetres...
Bé, doncs... bon viatge... ah! I que assoleixis el teu destí.
Segur que ho aconseguiré. Per cert; ha estat un plaer...
Igualment amic.
Surto del garbull de la plaça del Obradoiro a través d'un carrer que hi ha al flanc dret de l'Hotel de los Reyes Católicos.
Quan només han passat uns feixucs cinc-cents metres i encara no he sortit de la ciutat, ràpidament me n'adono que no serà gens fàcil seguir la ruta correcta. Les sagetes, per cert, poques i mal pintades, aconsegueixen que erri una i altra vegada el camí.
Miro al cel i, descoratjat, me n'adono que altra vegada han obert la maleïda aixeta de l'aigua. Amb un intermitent plugim primer, i amb una intensa i alhora fina pluja després, poso proa cap a un estret corriol ple de còdols i arrels que no fan més que entorpir la meva marxa. Els sotracs, que son molts, no només fan patir d'allò més el meu cul, també les alforges estan rebent les conseqüències i es despengen una i altra vegada cap al costat dret.
Arribo a un punt, després d'assolir una trialera plena d'esglaons gegants, que me n'adono que... M'he perdut!!! No pot ser!!! Fa poc més de mitja hora que he sortit de Santiago i ja m'he perdut...!!!
No sé on sóc. Això sembla una zona residencial però...
Emprenyat, no només per la fina pluja que no cessa d'assetjar-me, també pel fet d'haver-me perdut a tocar de la capital, decideixo, malgrat pugui afectar la meva integritat com a navegant, treure el GPS i orientar-me si és possible, un xic més. Després de pensar-s'ho uns segons, em mostra un recorregut per carreteres secundàries que fa molta més volta del que jo voldria, però pel que veig, ha d'enganxar amb el camí original d'aquí uns quatre o cinc quilòmetres. Bé, com que la veritat és que no tinc pas ganes de tornar a ficar-me en aquest bosc, decideixo seguir les instruccions del senyor Google i confiar que sàpiga el que fa.
Començo a pedalar com no podria ser d'altra manera... xop com un ànec. I aquesta vegada, tot sol, ho faig seguint al peu de la lletra les indicacions del giny que tinc a les mans. Giny, que de cop i volta i per motiu que desconec, sembla que s'ha begut l'enteniment. M'està fent passar per una urbanització mig abandonada!!!
Començo a tirar cap amunt, per una carretera que a cada quilòmetre que pasa, que son molts, la inclinació és més evident i obliga que m'esforci al màxim.
Arribo a un punt, quan ja començo a dubtar que aquest sigui el camí correcte, que decideixo parar a beure una mica de... Ah!!! No tinc aigua!!! No n'he carregat a Santiago!!!
Poso peu a terra, agafo el GPS per veure si vaig bé i... bé, la veritat és que no hi ha ni un àpex de cobertura. Anem bépenso mort de set i perdut...
Dubtant si seguir o tornar enrere i plegar a Santiago, decideixo, com que encara hi ha una mica de claror, seguir endavant i intentar trobar el camí original.
Amb la gola seca pel sublim esforç, sobre tot dels últims quilòmetres, decideixo seguir pedalant amb la boca oberta per replegar una mica d'aigua de pluja.
Després d'uns quants revolts més de sequera i d'incertesa, per fi, pel meu flanc dret, puc veure, no només com una sageta m'indica que he tornat a replegar el camí correcte, també al seu costat, fet que aconsegueix que del meu sec i adolorit ganyot s'escapi un crit d'entusiasme, hi ha una petita font que regalima aigua per tot arreu.
Al seu costat, ben visible, un petit rètol resa un advertiment als profans; Aigua sense tractament sanitari, o alguna cosa així.
Haig de dir que, amb la set que tinc, no m'ha importat el més mínim el que diu el maleït rètol. No només he carregat els bidons d'aigua, també m'he rentat la cara i he begut fins a la sacietat Ho necessitava!!!
Per fi puc deixar la carretera i enganxar-me a un camí que, més aviat que tard, segur, em tornarà al mateix lloc però uns quilòmetres més endavant.
Arribo a l'"Alto do Mar de Ovellas", un cim de gairebé tres-cents metres on sembla que d'una punyetera vegada comença la baixada. Passo per l'ínfim poble de Trasmonte, on paro a menjar un entrepà (encara no he dinat) i una cervesa gelada. Després, un cop tapat el forat que tenia a l'estómac, segueixo en direcció al riu Tambre, Pontemaceira, Barca, Logrosa, i així fins arribar, per fi, a Negreira...
Masegat, no només per l'esforç, també per la incertesa de la ruta, entro al poble en direcció a l'alberg de la Xunta. Allà, ràpidament me n'adono que avui serà d'allò més complicat aconseguir allotjament. No només l'alberg és ple a vessar, també hi ha el fet que és molt tard i que, per aquest motiu, és molt possible que no trobi res. Em veig dormint en un caixer automàticpenso, desolat seria la primera vegada que em pasa, però...
Començo a fer voltes pel petit poble de poc més de sis mil habitants, a veure si trobo... Ep!!! Un moment!!! Aquí sembla que hi ha un Hostal...
Efectivament, al carrer Carmen, l'Hostal Mezquita m'obra les portes i em convida, malgrat que en un principi no tenia res lliure, a passar la nit en una habitació reservada.
I si venen els hostes?li pregunto a la simpàtica hostalera després em faràs fora?
Havien d'haver vingut al matiem deixa anar en un to sarcàstic el problema serà d'ells. Si venen.
Molt amablement, aquella senyora, seriosa però atenta, accedeix a rentar-me la roba bruta i a donar-me un xic de conversa. Després, més tranquil per haver-me tret de sobre el polsim i la roba xopa, agafo els trastos (a partir d'avui, tot sol) i me'n vaig a menjar un parell de pinxos en un bar molt proper a l'hostal. Després, com qui no vol la cosa i gairebé a les fosques, surto a fer un tomb pels encontorns del poble on ensopego amb el Pazo de Cotón, un edifici medieval emmurallat com a únic al·licient arquitectònic de la vila.
Per cert!!! Hi ha una anècdota que m'agradaria explicar; molt a prop d'aquí, a un parell de quilòmetres, hi ha un poble que es diu Barca. Doncs bé, al rètol que hi ha al voral de la carretera, algun il·luminat ha fet país posant-li una ratlla transversal a la c, deixant la vila amb el nom de Barça...