TRADUCTOR

English French German Spain Italian Dutch Russian Portuguese Japanese Korean Arabic Chinese Simplified

DIA 8 GALLUR -- CALAHORRA

Redecilla del Camino






                                                                                  DIA 8



Surto de la petita i ensopida localitat de Gallur molt aviat. No sé l'hora que és (m'he deixat el rellotge a les alforges), però és molt aviat. L'astre rei, quan gairebé encara no ha tingut temps de mostrar les seves intencions, els seus raigs ja es reflecteixen a les plàcides aigües del Canal Imperial d'Aragón. Aquests, no només m'indiquen que avui pot arribar a ser una jornada assossegada, ja que, no només sembla que el maleït vent ha deixat de bufar, també perquè crec que l'absència de pluja m'acompanyarà durant tot el dia.
Quan arribo a la barra del bar per pagar els trenta-vuit euros que m'ha costat passa-hi la nit, me n'adono que la noia d'ahir, la de les l'exuberants i fortament confinades glàndules mamàries, no hi és. A canvi, i amb un escot igual de generós i fornida com una lluitadora de "Pressing Catch", observo que n'hi ha una altra que també sembla romanesa.
—Collons!!! això ja està ple d'avis. Quin èxit!!!

—M'ha dit la jefa que et convidi a esmorzar—em diu amb un somriure forçat— com que ets pelegrí, doncs... bé, això; demana el que vulguis.
—Una de dues—penso— o encara està dormida o els sostenidors i la camisa li apreten massa.
Intentant no deixar de mirar-la a la cara (empresa difícil) li demano un cafè amb llet i un croissant.
Me'l cruspeixo (el croissant) amb cert neguit, ja que, de cap de les maneres puc deixar de mirar aquell escandalós mamellam. El més curiós del fet, és que... bé, els avis (tots) la segueixen amb la mirada com quan un gat escodrinya un tros de pernil dolç; a dreta i esquerra, a dreta i esquerra... la veritat és que per dins m'estic petant de riure. Intento dissimular-ho, però...
Surto del poble i amb promptitud m'enganxo al flanc dret del magnífic canal. Començo a donar-li als pedals molt a poc a poc, amb una cadència que convida a reflexió i no em permet cap possibilitat d'esverar-me. Encara que, després del temporal de vent d'ahir tinc una estranya percepció; no només és el fet que l'aparent senzillesa d'aquest matí de primavera es pugui esmicolar en mil bocins, també és la por a no saber o no poder assaborir-lo com és degut. És a dir, plenament.
Les aigües, les tranquil·les i translúcides aigües del Canal Imperial un cop més llisquen avall, en direcció contrària al meu camí.
Jo i la meva inseparable burra, que per cert, gairebé se'm cau al canal per voler fer una foto artística, seguim en direcció nord/oest, cap a Tudela.
Delectant-me amb la travessa com no havia aconseguir desde el primer dia (Sant Feliu/Olot), passo la línia fronterera i imaginària de les comunitats.
Comunidad Foral de Navarra, resa el rètol blanc i vermell que penja al voral de la carretera. Allà, a la mateixa estructura que suporta el rètol gegantí, hi ha pintades un parell de sagetes grogues que m'indiquen que vaig pel camí correcte.
Només hi ha una cosa, petita però crec que és important, que m'està privant de gaudir al cent per cent del dia d'avui; la picada que tinc a la cuixa esquerra, la mateixa amb que vaig ser obsequiat a la sortida del Càmping Fraga, no només em pica d'allò més, la seva aparença no em fa gens de gràcia; la butllofa sembla un volcà de color rosat en miniatura que contínuament va supurant líquid. Per cert, molt desagradable a la vista.
Passo per Cortés, el primer poble de la Comunitat de Navarra a buscar un centre mèdic. Després d'un parell de voltes i d'emprenyar-me amb mi mateix per la manca d'orientació per trobar-lo, hi arribo i hi entro a tota velocitat. —Necessito que un metge em visiti—li dic a aquella noia de recepció.
—Faci cua amb aquella gent.
—Hòstia!!! Hi ha una dotzena de persones!!! Sortiré d'aquí "a les tantes".
Quan només porto cinc minuts allà assegut, i havent estat escodrinyat a fons per la majoria de persones que son al meu costat, veig que surt el metge per la porta i... em crida a mi el primer!!! Jo, gratament sorprès, però que no vull saber la cara que posa aquella gent quan se n'adonen que els-hi he passat al davant, entro corrent al box alhora que li agraeixo la seva celeritat al doctor.
—Que et passa, noi...?—em pregunta.
—Crec que m'ha picat l'"Spiderman"—li contesto— a més, crec que tinc certa al·lèrgia a aquests animalots.
—En pots estar ben segur que ha estat un aràcnid i Ben gros! Pren aquestes pastilles—em diu— però sobre tot no deixis de prendre-les fins que s'acabi la caixa. Necessites un antibiòtic ben fort.
—Agraint-li al doctor la seva visita i diligència, replego la recepta i surto corrent a buscar una farmàcia que sigui oberta.
Quan la trobo (sort que aquest petit poble hi ha una mica de tot) m'haig d'esperar deu minuts perquè encara és tancat...
—Déu meu...!!! Quins torpedes!!! Mai no havia vist unes pastilles tan grosses. No em podré empassar tot això—li dic al farmacèutic— que vols que m'ofegui?
—Sempre pots trencar-les per la meitat—em contesta— només has de vigilar amb les arestes.
Surto de la la farmàcia i busco un lloc tranquil on poder prendrem el primer d'aquells míssils.
—Sense comentaris...
Surto de Cortés en direcció a Ribaforada per un camí que va en paral·lel a les vies del tren. Allà, passats uns tres quilòmetres tinc un petit però significatiu ensurt; de cop i volta el camí (no et pots distreure) ha desaparegut barrejant-se amb l'entorn de restes de via antigues i matolls. Per sort, i sabent amb total seguretat que Tudela és al final de la via, m'ho agafo amb calma i arrossego la burra camp a través. (Si no recordo malament, va ser més o menys a aquesta zona que també em vaig perdre al 2009).
Cent metres més endavant i amb un somriure d'allò més fatxenda per la meva part, torno a trobar el camí correcte. —N'estava segur—penso— no podia ser massa lluny.
Al fons, que ja s'intueix la segona ciutat navarresa en nombre d'habitants, Tudela em dóna la benvinguda i em convida a assaborir la seva cultura mil·lenària. Jo, que per cert, només porto trenta-sis quilòmetres a les meves cames (encara me'n queden cinquanta fins a Calahorra) i que crec que no ha arribat l'hora de dinar, hi faig una única parada tècnica per menjar quatre galetes farcides de xocolata. Mentre ho faig, assegut en aquesta cèntrica i solellada plaça de la vila, li faig una foto per a la posteritat al lleig volcà de la meva cama esquerra. Aquest, que segueix en una erupció constant, no presagia res de bo.
Mentre absorbeixo tota la vitamina D que m'adreça el sol, puc observar com la resta de bancs de la plaça estan plens de persones de mitjana edat a l'atur. Bé, al menys a mi m'ho sembla. La majoria son negres i àrabs, que apart de l'aparent desesperació tenen una altra cosa en comú; tots, alhora, m'estan escodrinyant de dalt a baix. Deuen pensar; qui nassos és aquest individu que viatge amb la bicicleta tan carregada? Mentre mel's miro amb certa indignació, em venen ganes d'anar a preguntar-li a algun d'ells pel seu país d'origen, però sobretot, com han arribat a aquesta delicada situació tan lluny de casa seva. Segurament me'n faria creus del seu quadern de bitàcora.
Surto de Tudela altra vegada pel flanc dret de les vies del tren. Aquestes, que després de vint quilòmetres em portaran fins a Castejón primer, i més tard fins a Rincón de Soto i Calahorra, m'obsequien amb un agradable passeig de quatre mil metres pel voral del Passeig de Cristo.
Ara, em trobo un punt on hi ha una variant. Tinc dues opcions; o bé segueixo recte, pel voral de la carretera secundària fins a mig camí de Castejón, o bé faig un gir de noranta graus a la dreta per enganxar-me a un sender fet malbé. Aquest, que finalment és l'elegit (l'any 2009 vaig seguir per carretera) aviat em porta de nou a gaudir de la presència de l'Ebre.
Una constant seqüència finita de petits altiplans em fan gaudir d'allò més d'aquell camí. El mateix, per cert, que dos anys enrere no vaig voler fer degut a la incertesa de la ruta en si.
De cop i volta, i com qui no vol la cosa, un núvol de mosquits em vol esgarrar la jornada a marxes forçades. Quan dic; núvol... ho dic literalment; un núvol!!! M'esforço per sortir d'allà a tota velocitat i amb la boca tancada, intentant alhora, no menjar-ne més del compte i fugir de la vora del riu.
Després de la carrera per ensopegar de nou amb la carretera i d'haver-me espolsat de sobre la gran quantitat de mosquits que se'm volen cruspir, navego cap a l'altre costat de les vies del ferrocarril i supero l'autopista AP-15 per un pont soterrat.
Passo per Castejón i a continuació per Alfaro, on paro a menjar quelcom (un parell d'entrepans i una deliciosa cervesa) en un bar just al costat de la carretera que travessa el poble, l'N-232. Abans però, no m'he perdut l'obligada visita de la Plaça Espanya i la Colegiata de San Miguel (segle XVII), on hi nien mig centenar de cigonyes blanques en els seus teulats.
Una hora després d'haver-me cruspit els badalls i la birra, i havent donat a les meves cames el descans que tant es mereixen, em llenço de nou a fer quilòmetres. Aquesta vegada però, ho faig en direcció a Rincón de Soto, on hi arribo després d'haver circulat en paral·lel a les vies del tren (com ja comença a ser habitual) uns set quilòmetres més.
Travesso aquest poble de gairebé tres mil cinc-cents habitants en direcció a Calahorra, que cada vegada és més a prop però que no acaba d'arribar de cap de les maneres. Allà, on hi arribaré passats els últims tretze quilòmetres de la jornada, penso fer-hi nit amb totes les de la llei.
Hi arribo masegat, però, no per la duresa del camí en el dia d'avui, que més aviat ha estat benvolent amb mi i m'ha permès conservar la integritat física, sinó per haver-me batussat ahir un munt d'hores amb el maleït, tossut i inabastable cerç.
Sóc a la portalada de Calahorra, en un fantàstic parc que hi ha a l'altra banda de la carretera principal, molt a prop de la catedral de Santa Maria (segles XV-XVII). En aquest lloc, no només hi faig un most, sinó que em trec les botes i començo caminar amunt i avall assaborint la relaxant i alhora freda gespa del parc. Em llenço a fer fotos per a la xarxa social i m'ajec en un dels molts bancs de fusta que hi ha escampats. Allà, mig endormiscat per la benaurança de la temperatura, faig números i me n'adono que per fi he començat a gaudir del camí. Sóc feliç.
Com que no sabia ben bé on havia d'anar a fer nit, he agafat el mòbil i li he fet una pregunta (una més) al senyor google. Aquest, que ho sap gairebé tot, m'ha mostrat la foto de l'alberg, l'adreça i el preu... (no sempre és així).
Arribo a l'alberg, em registro, segello la credencial del pelegrí, deso la burra i me'n vaig corrent a dutxar-me. Ah! És l'hora dels torpedes! (antibiòtics). Semblo un ànec!!!
Déu meu! No hi ha manera d'empassar-se tot això...
Mentre estava a la meva cambra (doble i gairebé nova), sento al carrer un soroll característic que em crida l'atenció... És l'Àlex...!!!
Després de celebrar el fet d'haver-nos trobat de nou i d'haver superat un dia més de travessa, fem petar d'allò més la xerrada. A continuació, i com que igual que el dia d'ahir vaig arribar una hora abans, deixo que se'n vagi a descansar. —A veure si més tard ens veiem—li dic —podríem trobar-nos per sopar.
—Si! Si! Deixa'm que descansi una estona i després anem a prendre alguna cosa.
Surto del casc antic de Calahorra, lloc on hi ha els vestigis romans, monuments, esglésies i la catedral, per anar a buscar la zona més moderna, que segons m'han dit és on hi ha els locals d'oci i restaurants més importants de la ciutat.
Trobo una avinguda plena de bars, però, això no és el més important. El més important és que tots tenen una terrassa mida King Size. Grans! Molts grans! Gairebé tan grans com la gerra de cervesa que m'estic bevent a la salut de tots els meus amics...
Salut i pedals.


Alberg a San Juan de Ortega
Pica baptismal a Redecilla


Montes de Oca
"Crucero" abans de Burgos